dimecres, 27 de maig del 2015

Improvisat 270

Hauré de prendre més cafè al migdia, deu ser qüestió d’això. Però el cafè, que m’agrada molt i en això sóc com els italians —els italians als quals els agrada el cafè, cal dir-ho, perquè les generalitzacions no estan bé, els italians no són d’una manera o d’una altra, ni els catalans, ni els igualadins. Ni tan sols els espanyols, n’hi ha de moltes menes diverses. El mal és que a molts espanyols els han educat des de menuts a creure en un imperi i llavors en un imperi tot són colònies i a tot arreu hi ha una llengua imperial i la resta són ganes de tocar els dallò.

Dèiem allò del cafè. I ho deia —i no ho dèiem, perquè aquí era jo sol, si hi ha alguna cosa a la vida que sigui realment solitària és fer un improvisat, estàs sol amb les teves neures, que encara que ho sembli no tenen personalitat pròpia, ja ho dic, encara que de vegades et dominin més del compte—, deia, del cafè, que m’aniria bé prendre’n més i així no hauria de fer improvisats. Però m’enganyava, esclar, ara que ja han passat dos o tres minuts des que he començat a escriure m’he adonat amb claredat que el que anava a escriure era una tonteria, perquè per cafès que prengui no m’estalviaré pas els improvisats.

I al migdia hem parlat de CM, no sé com hi hem anat a petar, però com que és un dels llocs que tinc mitificats, amb històries tèrboles i apassionants pel mig, ben reals, em penso, o ja no ho sé, doncs de tant en tant surt. I no deixa de ser curiós que l’altre dia també en parléssim amb C, això deu ser que tinc alguna neurona CM coŀlocada en pole position per alguna cosa que ara mateix no identifico, però que ha degut passar un dia d’aquests o que ha de passar. Em penso que ja ho tinc, però ara no és el moment.

Vinga. Avui ens han donat una bona alegria a la feina, un dels clients, vull dir, perquè a la seva manera ha lloat l’equip. No deixa de ser curiós que ens ho digui aquesta setmana, si no és que tenen info privilegiada, que la deuen tenir. Si no, no té gaire sentit. Però bé. De moment, contentets. Una cosa més que hem millorat.

Quan penso en M i en les trifulgues que té amb un client molt similar en un altre lloc del món, i el client no gosa ni mirar M de cua d’ull —mirar malament, vull dir— perquè sap que ho té perdut, no trobarà ningú millor que M, doncs sempre arribo a la conclusió mateixa, que jo particularment em porto superbé amb aquest client, diguin el que diguin i tingui la (mala) fama que tingui, que tampoc sé si és veritat, perquè de vegades hi ha gent que es munta unes peŀlícules que ni t’ho explico. O jo mateix, que potser en faig un gra massa i em penso que sóc superdolent quan de fet no en sé. O sí, no ho sé, de mala llet no me’n falta, el que no sé és si la refreno prou o no. O si sóc... això sembla un consultori del Woody Allen i no m’agrada. Ara, aquest paio és fantàstic retratant situacions d’aquestes. I no és que agradi més a Barcelona “perquè ens assemblem molt als novaiorquesos”, com han dit, sinó que simplement ens coneixem prou per saber que els éssers humans som, la majoria, així. Em penso. Ara potser he anat massa lluny amb aquesta pretensió. Potser sí que per aquí ens assemblem molt a la gent d’allà i ens alguns aspectes no precisament gaire favorables. Vés a saber.

M’ha dolgut L. Hi ha coses que et dolen, no hi pots fer res. Crec que les coses et dolen més com més estimes algú. Per sort L no llegeix això, si no em moriria de vergonya. I ara no sé si he escrit això per dissimular. Bé, deixem-ho.

Hi ha coses que et dolen i que no s’han fet amb mala idea, aquest és el tema. Amb gens de mala idea. I tant. Esperes simplement que allò no passi. No et pot doldre, però et dol. Per què som tan complicats? Podríem fer alguna cosa per no ser-ho?

Per què avui estic tan transcendent? Això no va bé, no era la idea dels improvisats. Però ara ja és massa tard. Deixem-ho, abans no m’embranqui encara més.