Em penso que el que faré és no dormir el cap de setmana i guardar-me tota la son per al diumenge a la nit. Llavors, el cos estaria tan agraït que li donessis les hores que li donessis et besaria els peus —el cos es besaria els seus propis peus, no sé com ho faria, però ho faria— i t’estaria agraït durant tota la setmana. Perquè si no passa això: el cap de setmana dorms més i llavors, al retallar les hores entre diumenge i dilluns, el cos es queixa i mai en té prou, s’hi estava tan bé, diu. Suposo que deu anar així. El cas és que, t’hi posis com t’hi posis, el dilluns és sempre el dia que fa més son. És una teoria. Crec que aquest matí, que ja he hagut de venir a aquesta mena de confessionari laic —ha sigut aquest matí, no?, ho tinc com molt recent, però també podria ser que fos dissabte, ahir diumenge segur que no, em penso que no he fet mai improvisats els diumenges—, deia que aquest matí o quan sigui ja he fet unes quantes teories. Doncs una altra.
És horrorosa, la son. Més ben dit, aquesta teoria l’hauríem de matisar. És horrorosa la son quan has de treballar, per exemple quan has de lliurar una feina i te l’esperen i no saps què fer per acabar-la. Una mica despert l’has de fer, aquesta feina. No dic que sigui com fer anar una guillotina o un torn de precisió, però una certa punteria i una certa traça la necessites. I si estàs adormit, doncs, això no ho tens. I després ho pagues, esclar, en forma de bronca. O d’esbroncada, em penso que bronca no està del tot ben vist. O sí? El cas és que jo, de sempre, m’estimo més les bronques per fer tard que no les bronques per haver fet una cosa malament, perquè si fas una cosa malament, sobretot si és una cosa escrita, allò queda, i en canvi si fas tard allò no queda. Et poden despatxar un dia per incomplidor, esclar, però fins i tot si et despatxen per incomplidor de terminis i prou i no tenen res més a aŀlegar no tindràs tantes dificultat a trobar qui et contracti. En canvi... Bé, ja es veu, no cal repetir-ho.
El mal és quan fas tard i al damunt deixes rastre. Llavors sí que ja no hi ha salvació. Com deia el diví Dant, lasciate ogni speranza. Que és com dir, que és com dir... ara no em ve al cap una expressió més nostrada, només la literal: no tinguis cap esperança. Però aquesta traducció és tan dolenta que si em sentís Dant em llençaria una sabata al cap, inútil. Potser així: deixa-ho córrer, no te’n sortiràs. Però aquesta és massa de sabatilla, poc seriosa, poc dramàtica. Lasciate ogni speranza realment té força. Oblida’t de totes les teves ànsies de futur, això és un pou sense fons. Una cosa així, però més ben dit. Si no hagués de fer una traducció literal la del pou sense fons estaria bé. D’aquí no es torna. Bé, és el rètol que Virgili troba al llindar de la porta de l’infern. Si no ho recordo malament, va per aquí.
Les traduccions, quan les encertes, són una cosa apassionant. El problema és que per encertar-la has d’estar molt lúcid i tenir molt de temps per davant. I això, la primera part, ja puc lasciare gairebé ogni speranza, i la segona no sols jo, sinó tot el coŀlectiu. Potser el cel dels traductors, almenys un raconet, serà tenir temps de fer una bona traducció de l’obra que t’agradi més des de qualsevol idioma a qualsevol idioma, i tenir tota l’eternitat per fer-ho. Quan vegi un mossèn li ho preguntaré, si és possible. Si és possible, m’hi apunto. I si no pot ser també, ara feia broma i amb aquestes coses no m’agrada fer bromes. A més, tot alhora no podrà ser. I ara no recordo quina inscripció hi havia a la porta del cel de la Divina Comèdia, i no deia de ser curiós que tothom s’enrecordi de la que hi havia a la porta de l’infern i no t’enrecordis, almenys jo, de la que hi havia a la porta del cel. O potser no hi havia inscripció? Vés a saber. Ara ho podria consultar en un moment però fent improvisats està prohibit consultar ni el veí ni per saber si saber s’escriu amb b alta o amb b baixa. O sigui que espero que s’escrigui amb b alta.
I no sé què més dir, ara. Però no fa ni un quart que m’hi he posat, veig, i ja hem parlat de la Divina Comèdia i tot. De vegades em poso astupendu, tu. Qui ho havia de dir, tan malament com ha començat la tarda. Ara, et penses que això servirà per mantenir-te despert gaire estona? Noooo, de seguida que tornis a lligar-te als rems et claparàs en cinc minuts, perquè això va així. Et poses astupendu, et penses que ets el rei del mambo i quan et penses que ja ho has resolt i ho intentes, res.
Però mira, almenys intentes fer coses. Estratègies, en diuen, estratègies, en l’àmbit pedagògic tot són estratègies. Fa gràcia. Doncs bé, ara assajarem l’estratègia optimista de pensar-me que a partir d’aquest moment, de seguida que pengi aquest improvisat, la tarda tornarà a començar, i només amb una mica de retard, i tot anirà bé.
Segur que sí! (L’estratègia de l’autoconvenciment diu que és molt important.) Segur que sí, visca, sóc el millor, etc.
