Hi ha coses que et posen nerviós, com m’acaba de passar ara, però no prou nerviós per desvetllar-te. Si no, segurament hi recorreria més. Però no sé si va bé posar-se nerviós, diguem-ne, com a mesura habitual terapèutica. No ho crec. Posar-se nerviós ha de reservar-se just per a quan cal, que hauria de ser poques vegades a la vida.
A la vida, ara ho has dit: quan siguin coses importants per a la teva vida. I no per a manies ni coses tan intranscendents que no vénen d’aquí. Però sí, estem carregats de manies. I quan estem carregats de manies és fàcil que ens posem nerviosos. Em pregunto si això té un component patològic. És evident que hi ha gent que es posa més nerviosa que altres, però no sé si això es pot considerar com una mena de malaltia —ni una cosa ni l’altra, vull dir. Ara, aniria bé no posar-se nerviós gaires vegades, segur que envelleixes millor.
O no, vés a saber. M’estic embrancant per unes branques una mica ximples, però és que no trobo altres branques o altres lianes de les quals penjar-me. Ara m’he imaginat Tarzan i les seves lianes i penses, mira que és absurd, doncs, escolta, vinga a mirar aquelles peŀlícules del Johnny Weismuller i la Maureen O’Sullivan —o era O’Hara?, ara no n’estic segur— com es penjaven i es despenjaven per la selva i feien quilòmetres i cridaven tota l’estona fins que arribaven al riu i s’hi llençaven la càmera s’entretenia una estona amb l’estil de nedar del Johnny, que era el seu fort, i llavors s’enfrontava al cocodril, feien unes quantes voltes abraçats, el Johnny vinga a clavar-li el punyal i al final el cocodril es moria i qui fos en aquella peŀlícula doncs se salvava de morir fagocitat per la mala bèstia. Quines peŀlis. Segur que les mires ara i no hi aguantes ni cinc minuts, o sí, vés a saber, potser ens atraparien de nou.
I això no sé d’on venia. Venia, sí, justament del tema que no trobava lianes de les quals penjar-me i avançar. Doncs n’he trobat una de ben bona i ben autèntica, no em diguem que no. I a més, si era la Maureen O’Sullivan —o l’altra?— això ens porta immediatament a una altra liana, que és la Melany de Gone with de wind —em nego taxativament a escriure el nom ridícul de la versió espanyola, i encara em nego més a posar el nom català, una còpia de l’espanyol, tan fàcil com era Endut pel vent o Emportat pel vent, doncs no, a copiar. L’altre dia parlàvem amb no recordo qui d’una altra peŀli clàssica tota l’estona amb el nom espanyol perquè no ens sabíem l’anglès, que era molt diferent però no ens en recordàvem, però no teníem gaires dubtes, tot i que no la certesa, que el títol català seria calcat de l’espanyol i no de l’anglès. S’acabarà això algun dia o algun dia serem capaços de posar-nos les sabates sols?
I què més. Avui deunidó les coses que hem dit. I ara se m’acaba el rotllo? Però és increïble, perquè he obert l’improvisat sense tenir ni idea de per on aniria, només tenia la cosa aquella al cap d’un minifet recent que m’havia posat una mica nerviós. Dels nervis es pot dir i és gràfic, però hem de reconèixer que som al mateix lloc, copiant l’espanyol. I no hi ha necessitat. Seria millor dir, per fer més gràfic l’estic nerviós o el m’he posat nerviós anar per una altra via, com ara, com ara, com ara, no em surt, sí, potser fet un nervi. Estic fet un nervi. Potser això és massa fort, vol dir que tot tu ets un nervi, i no era això. Però potser: estic fet una mica nervi. Això m’agrada més. Estic fet una mica nervi, estic fet una mica nervi, a veure si me’n recordo la pròxima vegada que em faci una mica nervi. No ho sé, quan improvises no és fàcil que l’encertis, o sí, perquè les millors expressions segur que han sortit improvisant. Bé.
Estava fet una mica nervi i ara no recordo ni per què era, de manera que podem dir que era una mica mica de no res. I podem establir també potser que els improvisats poden servir per treure’s del damunt la mica de nervi que estàs fet si només és una mica i ni aquesta mica no aconsegueix despertar-te. Perquè si et desperta ja no cal fer improvisat. O sí, potser un dia li agafo el punt de gust i m’hi dedico.
Va, ho deixo, que gairebé és l’hora.
