Trepidació. Trepidació que ara s’ha convertit en trepidació somnolenta, passo del zero a l’infinit a qüestió de segons. Més ben dit, al revés, de l’infinit al zero. Potser no és el zero, perquè si fos el zero voldria dir que ja no seria entre vosaltres, estimats nens i nenes, seria al cel. Almenys jo voldria anar al cel. I us semblarà una cosa de fades, però hi crec, hi crec bastant. No sé com funciona, no és un cosa blava i els angelets i tot això, ja sé que no va així, però hi crec bastant, sigui com sigui. Si n’hi ha, hi vull anar. Em sembla absurd descartar-ho, em sembla més absurd descartar-ho que deixar una porta oberta.
Doncs prop del zero i m’he posat a fer teologia, de manera que no estic tan a prop del zero. Em sembla que tinc tendència a exagerar aquestes coses. I és clar. Si vull desvetllar-me una mica haig de ser mínimament hiperbòlic, si no no em menjaria ni un tortell, que diuen a ponent. Allà en diuen rosco, o roscón. El roscón de Reyes. No sé si ens ho han copiat.
El tortell dels diumenges! Quina imatge tan bonica. Anar a comprar uns quants el tortell, o els tortells, un de nata i un de crema, i uns altres les patates xips. Em penso que ho fèiem així. Érem tants que podíem optimitzar recursos i no haver de fer una cosa rere l’altra, sinó unes quantes alhora. I espera, que molts diumenges al lloc de les patates compràvem també el pollastre a l’ast, ho feien a la mateixa botiga. Us prometo que encara tinc gravada la cara de l’home que feia els pollastres... no, calla, ara confonc aquesta cara amb la del granger. No, no tinc la cara, m’ha semblat que la tenia i o l’he perduda o l’havia confosa. Pollastres a l’ast. Quina delícia. És que no hi havia res millor que els pollastres a l’ast amb patates xips. Era la pera, com diu la cançó. Me l’acabo d’inventar, era la pera m’ha sonat a cançó. Potser perquè T em posava sempre, sempre sempre que anava a casa seva el disc aquell de la Guillermina que deia Ai, Pere, Pere.
Segur que ja he explicat per aquí que vaig conèixer la Guillermina en el seu debut. Jo sempre dic el seu debut però m’ho invento, era quan començava, però potser ja havia fet altres bolos abans d’aquell. El que recordo era allà sota de Montserrat, que ara no em surt el nom, on comença el camí dels francesos. És absurd que ara no em vingui el nom al cap. Doncs va actuar allà i jo hi era. O vés a saber, potser només vaig veure el cartell un dia que ens anàvem a banyar a la piscina que hi havia allà i em vaig la il•lusió que hi havia anat. La memòria juga males passades. El cas és que des d’aleshores, vés a saber l’edat que tenia, sempre maximitzes o no sé com es diu ara aquestes coses quan passa el temps —avui no em surten les paraules, bé, això no és avui, això em passa sovint i tampoc haig de fer escarafalls, li passa a molta gent i a totes les edats, o gairebé. Però jo m’imagino que devia tenir cap a cinc o sis anys. I no em ve el nom del poble, s’hi passa per la vora quan vas per l’autovia, i encara hi ha aquell rètol que abans conduïa a les piscines i ara no sé què hi diu, o potser ara hi diu piscines i abans hi deia una altra cosa. Una mena de construcció elevada jo diria que triangular, de formigó, que sosté un rètol al capdamunt. Encara dura. No em surt el nom del poble, però no ve d’aquí.
Suposo que si et poses a furgar en el passat et deuen sortir records per parar un TGV. O per parar un tràiler. Ara em ve al cap el forçut aquell, pobre desgraciat, que l’altre dia va sortir a les notícies perquè gairebé va perdre els dos braços, tan forçuts i suposo que per ell tan estimats i valorats, quan eren deformes, a còpia de les injeccions que s’hi posava per lluir més els músculs. Potser a hores d’ara ja ha perdut els braços, o està fora de perill i simplement li han dit que deixi córrer el culturisme que és horrorós per a la salut, encara que a ments poc desenvolupades els pugui semblar que és el colmo de la bona salut lluir musculatura desproporcionada. Pobrets. I alguna pobreta, també, però en aquestes misèries som més els mascles. El que volia dir és que són notícies d’un dia, “ha estat a punt de perdre els braços”, o “ha estat a punt de morir” i en aquests casos ja no te’n diuen res més, com que s’ha salvat la cosa ja no és notícia. O no s’ha salvat. Potser ha superat el primer ensurt, però ja no és notícia. Quantes notícies ens perdem perquè els periodistes volem ser tantes vegades sensacionalistes i després del dia a dia de la companya de tota la vida al costat del llit del malalt ja no en sabem re.
I a veure si avui el remei ha funcionat. Ara mateix em penso que estic bé.
