Hi ha dies que comencen bé i dies que comencen malament, i dies que ja es veu de bon començament que no és que comencin malament sinó que no hi haurà manera d’arreglar-los. No cal que digui quina mena de dia és avui. Sempre que parlo així em refereixo a la feina, ara no en tragueu conclusions apocalíptiques. No estic pensant a fer un entrepà de cianur per al mig matí.
De fet a mig matí, si prenc alguna cosa, prenc cacauets. O, més ben dit, una meva de barreges que venen al súper d’aquí al costat i que no són només cacauets, sinó que en diuen còctel —sóc molt aficionat als còctels— i hi ha una mica de tot, d’aquelles porqueries de petroli que deia el meu pare. L’avantatge és que és barat. Em direu: i això no s’acosta al cianur? Doncs ben mirat, potser sí. Però ara no m’ho feu canviar, que ja dic que és baratet i del que es tracta és de complir el manament de menjar alguna cosa a mig matí. Doncs jo faig això, alguna cosa de petroli amb cacauets. També hi ha algun cigró i algun festuc, que de vegades els sé distingir. No sé si són de petroli. Tampoc sé on ho fan, això, o on ho embossen, perquè suposo que fer-se, fer.se, tot deu venir fet de la Xina o de l’Índia i rodalia. De vegades trobes coses de petroli també que vénen de països de petroli, tipus Iraq, Iran, etc. O sigui que sí que deuen ser de petroli, també els festucs.
Festuc és com una paraula màgica. D’on deu venir? Recordo que un dia ho vaig mirar, però no em va quedar gravat. O potser em va quedar gravat però avui, dies horribilis, no puc concentrar-me prou per recordar-ho. Que he escrit dies horribilis i no m’he equivocat, que és així en llatí: dies. I és singular, de la cinquena. Els que som de la corda rosegaaltars tenim molt present allò del dies irae, dies illa. Em penso que era així, aquell dia, dia, d’ira. Però ara no em feu dir a quin dia es referia, suposo que al del judici final, vist des d’aquella perspectiva tràgica que en tenien a l’edat mitjana. Per sort, ara anem més evolucionats, també en teologia. En qualsevol cas, el dies irea més famós és el de Mozart, això sí que m’ho sé. Era Mozart, oi?
Però no és precisament Mozart el que em balla pel cap de manera insistent els últims dies —mira, dies, però aquest cop és el nostre, el català, i sí que és plural—, sinó una altra cançoneta d’aquelles obsessives que m’atrapen i no em deixen anar, això deu tenir un nom, que et vingui al cap durant dies una tonada absurda i que es repeteixi un cop i un altre fins que al cap d’uns dies canvia no deu ser normal, deu ser patològic. I a més, segur que té un nom. I encara més, segur que algú ha inventat unes pastilles que fan que no sé què. Ja se les poden confitar, les pastilles.
I no sé què més, avui vaig a poc a poc i ja queda poc temps.
