Ja m’he encallat de nou, com una balena a la platja. Les balenes són bitxos grans, realment, però simpàtics, no fan por, fan més aviat pena, perquè entre tots plegats els estem fent la vida impossible. Les fem anar com una baldufa, amb això del canvi climàtic. Que no sabem en quina mesura depèn de nosaltres, però certament en una molt bona mesura, això està ben comprovat i recomprovat i negar-ho és amagar el cap sota l’ala. En fi, si continuo amb temes tristos encara m’adormiré més.
Ahir vaig sortir en públic a defensar una expressió que encara no s’entén com no l’acceptem. És que és castellà!, diuen alguns. Sí, però és que no tenim manera de dir-la igual, saps, maco? O maca, no ve d’aquí, perquè ara qui fa més soroll en qüestions de llengua en públic és maca, no maco. Doncs això, ja m’hi he barallat, no perquè sigui maca, sinó perquè justament intentava defensar-se rere aquest tema per no contestar. Bé, no continuo per aquí perquè m’encenc, i això no convé. Tot i que el que em convé ara és potser això, encendre’m una mica, perquè si no no hi haurà maneres de treballar la resta del matí. És això, que no haig d’esperar a quedar adormit per iniciar estratègies paraŀleles, perquè un cop adormit del tot ja és molt difícil, ja hem entrat en una mena de punt de no-retorn, és com la bella dorment del bosc i no hi ha príncep ni petó —en el meu cas em demano princesa, si pot ser, o sigui, ho muntem al revés— fins a no se sap quina hora de la tarda o de vegades fins més tard, o fins a l’endemà.
Doncs necessito princesa. Ara, ja. Però el que no havia d’haver fet és mossegar la poma, ai, ara ja és massa tard. D’acord, m’he passat a un altre conte però tots dos es resolen igual, amb príncep i petó —em demano princesa.
Pot semblar que estic molt despert però estic sopes total. De fet, em penso que estic escrivint unes bestieses enormes. No sé què dic.
Ara bé, també és veritat que això d’escriure bestieses enormes també ho fa molta gent que després publica llibres amb aquelles bestieses enormes i fins i tot alguns es fan la barba d’or. Em penso que aquesta expressió va bé aquí però no em feu cas, potser és d’un altre context. Ara em direu, això és enveja, i no, benvolguts i benvolgudes, no és enveja, és la llàstima que em produeix llegir segons què en un llibre que ha tingut èxit. Penso: no podia haver trobat una manera mes elegant o més, no ho sé, ara no em surt, de dir això, d’explicar aquesta història. No dic tota la història, que per descomptat n’hi ha moltes que s’aguanten, i ara estic parlant de noveŀles d’èxit, que jo no sols llegir si no ha passat prou temps des del llançament. Si veig que allò continua venent-se, llavors hi faig un cop d’ull. Si encara que no hagi passat molt de temps me la recomanen molt algun dels meus prescriptors o prescriptores, doncs potser la llegeixo abans del temps que m’havia fixat. Però les excepcions que faig són poques. I us ho asseguro: no hi ha res català (ni espanyol), que ara recordi, que hagi passat aquests filtres. Però si els passa alguna cosa, llavors és quan hi ha el que deia abans, de les decepcions, i el tornar a formular el meu propòsit de no tornar a caure en l’abandonament del meu criteri. Però estic realment decebut del que s’escriu per aquí. Hola, hi ha algú? Això que escric ara és molt pretensiós, ho sé, però suposo que en un improvisat m’ho puc permetre. A més, segur que em falla la memòria i hi ha alguna cosa... Alto, no parlo de divertimerntos, parlo de noveŀla noveŀla. El que sí que llegeixo bastant són assaigs i... Però no sé perquè estic dient tot això si últimament no llegeixo gairebé res, si estic fet un pastitx, vull dir el cervell, sumat als còctels, sumat a tot plegat, poc pas que llegeixo, com diuen per allà dalt.
Llavors, clar, que et posin al davant uns fulls insofribles i que et diguin, té, llegeix això i corregeix-ho, doncs, és per acabar amb les ganes de llegir del tot.
I me’n vaig, que he tornat a escriure sobre coses tristes i això produeix son.
