dimarts, 28 de juliol del 2015

Improvisat 295

No sé com us ha anat a vosaltres aquests dies de calor, però a mi m’han anat rebé, de manera que ja els trobo a faltar ara que han baixat les temperatures fins a cotes suportables. És veritat, allò era insofrible, però almenys jo no patia quan pujava a l’autobús, perquè sabia que estigués a la temperatura que estigués, agrairia com tothom l’aire condicionat. Però ara ja no. Ara ja estic en molts moments raonablement bé i si em fico en un congelador em poso malalt. Malalt, entengui’s, de debò, o sigui, començo a moquejar, a esternudar i a necessitar l’autobús per a mi sol, perquè la gent em mira com dient aquest té una malaltia lletja i ens l’encomanarà i tal, o sigui, comences a necessitar autobusos individuals, que ja estan inventats, es diuen taxis, però el problema és que als taxis hi ha taxistes, o sigui, no són del tot individuals, i a més valen una pasta.

Ahir vaig agafar un taxi i em va fer mal. Allò que procures no mirar el taxímetre, però la tortura va durar tant i anàvem tan a poc a poc que de vegades se t’escapa la mirada. Que se t’escapi la mirada per un taxímetre realment no val gens la pena. Això em recorda aquell vell acudit clerical del paio que es va a confessar i que diu que deixarà de ser religiós perquè no acaba de creure en la Santíssima Trinitat, i el capellà, que té seny, li diu, home, que et condemnis per una tia bona ho entendria, però condemnar-se per la Santíssima Trinitat no té sentit. No ho sé, potser és masclista, però suposo que també valdria al revés. Doncs mirar un taxímetre no crec que sigui pecat, però jo intento evitar-ho, les raríssimes vegades que agafo un taxi, perquè lo dolent no és mirar el taxímetre sinó els pecats que pot comportar: ira, impaciència, mals pensaments sobre la família del o de la taxista, etc. En aquest cas, hi va haver mals pensaments d’aquests perquè em sembla que vam fer molta volta, però la culpa va ser meva perquè em va preguntar per on volia que anés i jo li vaig dir que no ho sabia, que vostè mateix. I així ens va anar. Jo crec que no ho va fer amb mala fe, simplement vam tenir mala sort, però això ho penses a posteriori, mentrestant hi ha mals pensaments i tal.

I què més. Doncs que m’he comprat un mocador de coll de rebaixes. Deu ser que estic depre, diuen que quan estàs depre t’entra la febre compradora. El cas és que venia de cal dentista, que sempre és un petit trauma encara que no et faci mal, perquè que et fiquin les mans i aquelles coses horroroses a dins de la boca sempre és desagradable, no ho sé, a mi m’ho sembla, i no fa mal, eh?, però esperes que s’acabi, i al sortir, doncs, els mocadors de coll, que a l’aparador n’hi havia quatre, super super baratets, i m’he dit, un d’aquests ha de ser meu, i a dins només en quedava un, vull dir, només d’un tipus, que potser no era el més maco dels quatre de l’aparador, però els homes, o almenys jo, quan entrem en una botiga a comprar una cosa ja no fem marxa enrere si allò és de la nostra talla, vull dir, que som una mica pensat i fet, i no sé si això és masclista, però la veritat és que ho he sentit a dir bastant tant d’una banda com de l’altra. Vull dir que les dones ens solen acusar de no pensar prou bé les coses que ens comprem. I suposo que tenen raó, però què hi vols fer, ara jo ja no canviaré en aquest punt, potser caldrà treballar les generacions més joves perquè sàpiguen rumiar millor les coses i no precipitar-se. A més, què vols que et digui, en aquest cas era un caprici, un caprici de nou euros, i a més la idea em ballava pel cap des de fa mesos i mesos, que m’havia de comprar un mocador de coll perquè els que tinc són de quan el Napoleó era sergent a l’illa de Còrsega, que no sé si Napoleó va ser sergent a l’illa de Còrsega, però era d’allà. Dic que no sé si va ser sergent perquè teòricament ho va ser, és una etapa prèvia, però ja se sap que amb els colpistes i els dictadors els graus aquests militars són una cosa relativa, passen de caporal a generalísimo en una nit.

I ja he explicat massa coses de la meva vida i no és això, companys, no és això. I companyes, que avui he tornat a tenir trifulga sobre el tema, la gent es pensa que si no estàs amb C vol dir que ets partidari de fer doblets sempre i peti qui peti. I no, jo sóc partidari de fer doblets quan toqui, quan et sembli i quan et roti i quan et vingui de gust, sense que fer-ne un vulgui dir haver de ser coherent, com diuen, i fer-los tots. No, els que vulguis, i prou. Doncs avui, una altra vegada amb el tema. No parem

En fi, també això em manté despert.