Suposo que és el 116, almenys és el que em diu el Blogger, que havia fet 115 improvisats tot i que l'últim no tingui número a la capçalera. De vegades passa. Però penjo el text tal com el tenia i amb el número que toca segons Blogger, que jo sóc molt obedient. Amb el que em diu Blogguer. De fet, és una de les regles.
Doncs ara estava amb la cosa que després de provar tots els remeis, fins i tot el de les panses seques... No, que eren, i són, faves seques, que les tinc aquí al meu costat. Panses seques suposo que és una obvietat, que vol dir més o menys, com era allò?, una tautologia.
Bé, ara això ho hauria d’haver escrit al revés, o sigui, haver començat per tautologia i haver explicat que més o menys una tautologia és una obvietat, però ha sortit com ha sortit, de vegades em poso filòsof, o em fico a fer de filòsof quan de filòsof no en tinc res més que un batxillerat i una assignatura a primer que ens feia, si no me’n recordo malament, en Pla i Arxé, pot ser? O aquest feia literatura?
Els confonc tots, ni me’n recordo de qui ens feia català, era una dona, aquell any que encara cuejava el general, per pocs mesos. Hi havia una assignatura de català? Devia ser d’estranquis. Hi ha gent que se’n recorda de tots els seus profes de la carrera, jo només dels últims i d’algun més d’abans. Però de primer re. També és veritat que anava poc a classe. Eren altres temps, i allò que t’agrada fer altres coses i tal. Millor que no ho expliqueu gaire, tot això.
Què se n’ha fet, d’en Pla? És mort —amb perdó si és viu—? Fa temps que no en sento a parlar. Fins fa no gaire encara escrivia als diaris.
Parlant d’escriure, ahir em vaig emprenyar com... com... i ara com s’ha de seguir, si estàs molt emprenyat amb algú? Com sigui, molt emprenyat. Amb X, em vaig emprenyar amb X. Aquesta X és d’incògnit, no de Xavier, ni de... això em penso que ja ho vaig explicar. Però ara no puc dir per què m’hi vaig emprenyar, esclar, perquè em penso que X llegeix això i es podria sentir molest que ventilés aquesta qüestió en públic, ni que fos d’incògnit. Ja potser he dit massa.
També, a part d’emprenyar-me amb X, també vaig fer una bona obra. Em sembla recordar que els escoltes deien una B.A. Doncs una B.A. Quina B.A., us preguntareu? Doncs us l’explicaré. Però ara no sé si explicant una B.A. deixava de ser una B.A., per allò que s’hi ficava l’orgull i tal, i llavors l’orgull era una M.A. i per tant anuŀlava la B.A., o la neutralitzava.
És igual, l’explicaré, perquè explicar-la, encara que només sigui explicar-la a X, i encara, que com he dit potser és l’única persona del món que llegeix aquest bloc absurd, no que potser són dues, que L em va dir —hola, L— que també el llegia... Ara m’he perdut. Rellegeixo. Ah sí, que l’explicaré encara que només siguin dues, o una i mitja, perquè ja he dit que X no sé si el llegeix, doncs encara que siguin una —hola, L— i mitja, m’anirà bé per a l’autoestima.
Vaig arreglar una làmpada. De peu, la que tenim al rebedor. Jo solet. I, atenció, no sols hi vaig posar un cable nou, des de l’endoll fins a la làmpada, que ja he dit que és de peu, sinó que, atenció, eh?, hi faig posar al mig del cable un interruptor d’aquells que els pitges amb el peu i la làmpada s’encén. Per què ho vaig fer així? Perquè abans la làmpada de peu del rebedor l’enceníem —l’enceníem o l’obríem?, sempre em faig un lio amb això, pel maleït, la maleïda diglòssia—, l’enceníem des d’un interruptor que teníem, que tenim, al costat de la làmpada.
O sigui —he fet punt i a part perquè ho diuen les regles—, l’operació era, entres a casa, encens el llum del sostre, amb aquesta llum arribes a l’interruptor de la làmpada de peu, encens la làmpada de peu —em va costar un munt aprendre a escriure làmpada, de dir-ho encara no ho dic gaire, només a gent de confiança que sé que no s’enriuran—, doncs, encens la làmpada de peu, tornes a l’entrada i apagues el llum del sostre. I ja estava.
Doncs el segon interruptor s’havia fet malbé, tot i que és de la casa Simón. Un altre dia explicaré una anècdota que em va passar amb els de la casa Simón. Doncs resulta que vaig anar a cal manyà, o com es diguin els súpers aquests que tenen tot de coses per fer arranjaments... No, un altre dia. Ara ja plego, que se m’ha fet massa llarg i més o menys ja m’he desvetllat una mica.
