Oeee, oaaa, el Peric de nou, s’ha adormit pencant. Doncs això. Confesso que la primera frase ja la tenia al cap abans d’obrir el full, però ara ja estic improvisant, tal com diuen les regles. Les regles diuen que com a màxim quan comencin a improvisar els concursants poden tenir una frase al cap. I qui controla que els concursants només tenen una frase al cap quan comencen a fer l’improvisat? Exacte, el mateix que fa les regles.
Així ja sabeu el pa que s’hi dóna. I ara que ha sortit això del pa que s’hi dóna, us haig de dir que m’agrada moltíssim, és a dir, m’encanta —apa, això va per als que diuen que “m’encanta” té unes connotacions no sé què—, escriure normal, o improvisant, i incloure frases fetes que em surtin d’esma —perquè si les mires abans a l’Espinal, esclar, no fa gents de gràcia. Gens de gràcia i no “cap gràcia”, eh?, que les gràcies no es compten. No s’ha de dir “cap pressa”, sinó “gens de pressa”. Tot això segurament ja ho he dit, perquè m’hi van fer caure ara no fa gaire temps —sí, i què, jo també n’estic aprenent, com deia en Solà, qui diu que ja ho sap tot, de llengua, vol dir que no en sap gens, perquè la llengua és viva i demà és diferent que la d’avui, i ara, as usually, no sé per on anava.
Mireu!, ara m’acaba de sortir un exemple boníssim. “No en sap gens (de llengua) Veieu la diferència? No saber cap llengua vol dir que no saps parlar, no tens ni una sola llengua, ni tan sols la llengua de signes, ni tan sols saps plorar, ni tan sols pots fer gestos amb la boca, ni tan sols... i tot això amb tota la meva solidaritat per als que no poden articular cap tipus de llenguatge, solidaritat cap a ells i cap als seus familiars, que la deuen passar ben negra. (Ara no és qüestió de fer bromes, però aquest “passar-la negra” la vaig aprendre just ahir, i és diferent de passar-la magra, que vol dir passar gana).
Un cop més, no sé per on anava.
Sí, pel cap i el gens. Les coses que es compten, si no n’hi ha ni una, cap. Les coses que no es compten, com ara gràcia o pressa o “llengua meva” —no diem tinc cinc presses, oi?, ni diem “sé cinc catalans” referint-nos a la llengua... tret del cas, esclar, que ara em diguis que el mallorquí, el valencià... però no, no són cinc catalans, són cinc varietats del mateix català, no m’heu enxampat. Doncs no sabem cinc (llengües) catalanes.
I què més. Ah, sí, les presses o les gràcies i les llengües catalanes... o les... o... as usu... no, que això ja ho has dit, com sempre m’he quedat en blanc i no se m’acudeixen més exemples. Els exemples es compten, per tant n’hi pot haver cap, ni un. “Cap ni un” també és una manera de dir-ho, de fet, molt catalana. Us imagineu un espanyol dient “no había ninguno ni uno”? Hahaha.
Prou prou prou —homenatge a en Cuní, que es pensava que l’èxit del seu programa a TV3 era el seu èxit i quan se’n va anar a can Godó es va veure que de seu re de re, que era de TV3, tot i les seves mancances. Doncs —ara no m’he oblidat de per on anava—, no et pots burlar de cap llengua (cap llengua i no gens de llengua, en aquest cas, ja aneu prenent nota, ja ho aneu agafant?), perquè les llengües són innocents, i igual com a nosaltres ens pot fer gràcia —no cap gràcia o tres gràcies, sinó molta gràcia, gens de gràcia o una mica de gràcia o el grau de gràcia que vulgueu, però no una quantitat numèrica, i ja deixo aquest tema perquè ja em cansa a mi mateix—, doncs daixò, miro una mica cap amunt i ah, sí, igual com ens pot fer gràcia aquest exemple que acabo de dir ells ens en podrien posar també uns quants a l’inrevés o al revés —a l’inrevés ho vaig aprendre al Cavall Fort, abans no ho sabia.
I ja deixo aquest improvisat perquè estic cansat de mi mateix. Quantes gràcies, haha.
