No sé si m’és més (m’és més!, que bonic) difícil el matí o la tarda, pel que fa a la son, però jo diria que el gros de la son el passo més aviat al matí, suposo que és perquè encara arrossego el còctel d’abans d’anar a dormir —un còctel meravellós i definitiu, un dia us l’explico— i el segon còctel que em ventilo al matí, esmorzant.
I ara recordo els gots d’aiguardent que es fotia entre pit i esquena —no sé com s’ha de dir això, ara, improvisant, de manera que tiro pel dret, total improviso— el personal d’una empresa amb el qual personal coincidia cap a l’stació a les sis del matí quan jo baixava del tren, pelant-me de fred —com aquella gent, esclar—, quan tornava de Barcelona al lloc on estudiava i després vaig treballar aleshores. Això no ho feia cada dia, eh?, només quan tornant de vacances o... que no us penso explicar res més d’aquest aleshores, almenys avui. Només això del personal de l’empresa aquella.
Doncs que es fotien entre pit i esquena uns gots de cassalla, d’un sol cop, després d’un cafetonet o sense cafetonet ni res entre pit i esquena ni abans ni després de la cassalla. Increïble. Jo, jovenet com un pollet, m’ho mirava astorat. Per mi eren com superherois. Ho podré fer jo quan sigui gran?
Jo aleshores fumava. Molt, i celtes curts, que feien mal de debò, sobretot a la gent pròxima, que sempre es queixaven, “no podries fumar una altra cosa?” —i cal no oblidar que llavors es podia fumar a tot arreu, biblioteques incloses—, però jo era pobre i un bagul, jo n’hi deia bagul, de 50 paquets de celtes, total mil cigarrets, sortia molt i molt bé de preu, no sé si eren vint-i-cinc o trenta-cinc peles.
També prenia alcohol, però no gaire. I llavors aquella gent, com deia, em semblaven superherois. Com poden fer-ho. Perquè jo podia beure una cervesa a mig matí després d’haver esmorzat, i molt. I després de dinar de tant en tant una copa de conyac algun dia —soberano o veterano, o el més barat que pescaves al súper deixant de banda el dyc, ah, no, que això era, i no sé si és, wisqui. Bé, doncs no sé quin era el més barat, però allò. Ah, i potser abans de dinar t’havies begut una copeta de xerès o un fino els dies que celebraves alguna cosa, o quan eres a casa i hi havia vermut per algun motiu, que llavors també te’n tombaves un gotet.
A casa, poca broma, teníem tio pepe, però com dic només n’hi havia els dies de més festa que hi havia vermut, unes olivetes, unes ametlles, potser pastes salades si el que celebràvem era alguna cosa meva —les pastes salades aleshores em tornaven boig, vull dir les de pastisseria.
I no sé per on anava. Potser ho deixo estar.
