Hi havia una vegada un senyor de mitjana edat —però ja més aviat al pendent de la segona meitat de la vida, o sense el més aviat—, doncs aquest senyor era com un cadàver ambulant.
Cadàver del tot no ho era, perquè els cadàvers no poden ambular ni tampoc escriure. I ambulant tampoc, perquè en aquell moment —el moment en què el narrador escrivia el conte— el cadàver no ambulava, sinó que s’estava quiet, assegut en una cadira d’aquestes d’Ofiprix, que la va comprar fa un milió d’anys però que encara funciona raonablement bé, tot i que de vegades l’escriptor del conte li fa mal el dallò quan porta moltes hores —sí, “porta” moltes hores, les porta al damunt com si fos una càrrega que porta un home, en aquest cas un pobre home, que escriu contes, això sí, cosa que fa del pobre home un home menys pobre, no que tingui més pasta sinó que és menys miserable perquè almenys escriu contes, que ja és alguna cosa, i ara ja no sé per on anava, només recordo que això era un incís. I saltem de paràgraf perquè ho diuen les normes, que si no potser continuaria aquí una estona més.
Doncs érem que un senyor era com un cadàver ambulant, però només “com”, no que ho fos realment, tal com ja hem explicat.
I no sé què més.
El cadàver ambulant no sabia què fer. Només volia despertar-se, perquè des de primera hora del dia havia estat un cadàver ambulant adormit, que s’adormia mentre es dutxava sense poder encara obrir els ulls, i havia anat d’esma al quarto de bany i s’havia despullat, estava adormit mentre es raspallava les dents, perquè aquell home es raspallava les dents, amb molta cura, a primera hora del matí, i es vestia, sempre adormit, a tot arreu i fent el que sigui, i a l’hora d’esmorzar adormit, i també quan sortia al carrer, més abrigat del compte per ser meitat del més de maig, concretament el dia aquell tan bonic que diu “el mes de maig la verge Maria va baixar del cel a la Cova d’Iria”, doncs feia fresqueta a primera hora del matí i s’havia abrigat bé perquè sabia allò que fins al setanta d’abril no et llevis ni un fil, però encara estava adormit, i havia agafat el 32, perquè el 27 acabava de passar, i va baixar a la plaça Lesseps —encara sort que s’havia mig despertat just en el moment aquell— i llavors va pujar a peu fins al despatx i això el va desvetllar una mica, de manera que, miracle, va despatxar correus a tota llet per no tornar-se a adormir, i va posar-se a treballar i va aguantar fins a quarts d’una, a tres quarts d’una si fa no fa, i això ja era un miracle, com ha quedat dit, i llavors ja havia caigut mort.
Però ara havia fet canvi de paràgraf perquè ja havia traspassat les regles de sobres i el narrador no volia traspassar les regles. I llavors va tornar a la feina.
