dimecres, 3 de setembre del 2014

Improvisat (161)

Ja havia tancat el blogger i ja estava davant el full ple de lletres Ja havia tancat el blogger i ja estava davant el full ple de lletres que se suposa que he de corregir i he recordat una cosa que m’ha vingut al cap just quan tancava l’improvisat d’aquest matí, que ara no recordo si n’he escrit més d’un aquest matí, però com que les regles prohibeixen taxativament mirar improvisats anteriors, només els números, però no vull perdre el fil, perquè si he obert aquest improvisat abans d’adormir-me una altra vegada, de manera que és un improvisat atípic, perquè normalment els improv... però no!, no i no!, vull escriure sobre una cosa que m’ha vingut al cap molt fort molt fort i que per tant poques vegades l’he oblidat després, la resta del dia, només les estones que m’adormia, però encara ho tinc al cap, i és estrany que no hi hagi pensat quan feia l’improvisat de fa una estona, noooo!, no m’emprenyis, escriu el que volies, doncs el que volia dir, i no em perdo, és que jo diria que hi ha dues maneres de tocar —ara parlo dels abusos que dèiem abans, aquest matí, me’n recordo perfectament—, dues maneres de tocar, el tocar per a mi i el tocar per a l’altre o l’altra. A una criatura li pots fer una carícia sempre que sigui per a ella, perquè aquella criatura se senti més bé, MAI si és per a tu, i ja està dit, potser mal dit però és això, i ja sé que és una regla general i com a regla general deu tenir angles que s’haurien de treballar, però el principi és una mica aquest, em penso. No sé si he dit una bajanada o una cosa massa poc pensada, però és una cosa que tenia al pap, i des de fa temps, i com que aquest matí, que he parlat del tema improvisadament no se m’ha acudit, doncs he dit que quan fes un altre improvisat en parlaria, però esclar, com que els improvisats els improvises, doncs això, però després me n’he enrecordat.