Titular: no tinc internet per no sé quin motiu. I ja està
Ah sí, també hi ha la cosa aquella... ara no sé què més anava a dir, que formava part del titular, però ja no ve d’aquí, perquè ara mateix ja no recordo ni quin era el titular, cosa que està bé perquè vol dir que estic complint les regles sobre els improvisats. Un dia hauré de compilar les regl... no, això ja ho vaig dir un dia, i precisament una de les regles diuen que no pots repetir allò que ja ha escrit una altra vegada, més ben dit, que recordes haver escrit una altra vegada, perquè una cosa és record... ei, que se m’ha escapat una cosa que he dit, després ho comentaràs, i as usually me n’he oblidat, i ara no sé què més dir. Ah, sí, us prometo que no he mirat amunt
salto de paràgraf perquè ho diuen l... això no es pot dir perquè ja ho he dit, que les regles prohibeix... això també ho he dit, però és clar si cada vegada que recordo o em sembla recordar que les regles diuen tal cosa o tal altra no puc continuar això aviat s’acabarà perquè no em quedarà res més a dir, de manera que em sembla que canviaré les regles i un dels primers canvis serà que no passa res si repeteixes una cosa, com ara aquesta!!: salto de paràgraf
perquè ho diuen les regles, uf, quina comoditat poder improvisat sense estar pensant tota l’estona com una segona consciència a veure si allò ho has dit o no ho has dit, perquè clar llavors allò no és improvisar, perquè una de les regles diu que improvisar vol dir improvisar i no altres coses, perquè si fossin altres coses això es diria: improvisacions i altres coses, i llavors aquí hi podríem encabir de tot, fins i tot anuncis publicitaris, que ara que ho penso un dia hauria de mirar a veure si hi ha algú que em llegeix i llavors anar a can Google a veure si em donen una pasta per això, quina bestiesa!!, ara acabo d’escriure una bestiesa enorme, però es clar si improvises improvises, i llavors és inevitable que et surtin bestieses, no sols com aquesta, que ja no recordo
salto de paràgraf, no recordo... no sé què és el que no recordo, i això em recorda, precisament, l’acudit de la Montserrat i les muntanyes i el metge de la memòria, que ara no el puc explicar perquè m’hauria d’aturar per veure com l’explico per explicar-lo bé, perquè jo tot el que haig d’explicar ho he de rumiar abans, i molt, perquè si no em surten unes coses que després me’n penedeixo moltíssim perquè el que he dit no és el que volia dir, i ja estic bastant despert... però ara recordo que no tinc internet i que m’he posat a llegir i que llegir era el mateix que treb
salto de paràgraf encara que sigui a mitja paraula perquè si no ho faig immediatament que em ve al cap ja no ho faig, molts cops, i ara no sé què és el que no faig ni tampoc el que faig aquí, ah, sí, que no tinc internet, i llegir, sí, ara me’n recordo, que havia de seguir aquí perquè tampoc llegir no em servia de res perquè igualment m’adormia, perquè m’adormo fent qualsevol cosa fins i tot algunes vegades fent un improvisat, però ara no és el cas perquè estic ben despert i ara no sé què més dir i per tant em penso que ho deix, ah no, que no tinc inter, no això ja ho he dit.
Què més? Ah sí, J m’acaba de demanar o preguntar quin tram he agafat i com que em fa vergonya dir-ho doncs li ho he dit de manera improvisada, com aquell qui diu, a la Diagonal i tal, tan bèstia no li ho he dit, però semblant, entre tal i tal, espero que no llegeixi aquest improvisat, no ho crec perquè J no és d’aquelles persones que llegeixen gaires blogs, està en una altra dimensió —més avançada. I ara m’adono que avui no havia utilitzat els guions, cosa rara en mi, perquè és una dèria que tinc, els guions, abans eren els parèntesis, però ara tot, tu, parèntesis, guions, claudàtors —quina paraula més estranya, no?, jo la vaig aprendre no fa gaire, vull dir no fa gaires anys, abans si me l’haguessin dit hauria pensat en un accessori de cotxe o una cosa així
i saltem!, senyores i senyors!, senyores i senyors, o al revés, una combinació, o una modificació del tipus senyores i senyor o senyors i senyora, ara no me’n recordo, però anava d’allò del masculí plural omnicomprensiu, que mira que és una paraula ben estranya, omnicomprensiu, i a més el word me la retalla, i clar, és perquè és un compost i el word no pot tenir totes les possibilitats de compostos, però encara me’n recordo del que deia, omnicomprensiu, que ara faré de mestretites i us diré que omni ve del llatí, omnis omne, si no ho recordo malament, però ara veig que deia mestretites, ara no vull ser mestretites, o una cosa així, i m’ha fet pensar, pensar, jo, hohoho —quin acudit més rovellat—, i no sé què deia de pensar, i això em passa per voler posar guions llargs, idiota, you idiot, això m’agrada dir-m’ho sovint, últimament, fins i tot en veu alta, i no ho sé, sembla com si t’alliberés, et quedes
ja tocava!, i no sé què deia, la veritat, ho confesso, no sé per què a la gent li costa tant dir ho confesso, perdó, si no passa res, home!, o dona! —havia de posar admiració en tots dos perquè si no alguns i algunes, i veus, ja hi som una altra vegada —me’n recordo, i ara no tornis a fer l’idiota amb els guions, doncs ja ho he tornat a fer, you idiot, ara recordo, you idiot, you idiot, però no sé què més dir sobre you idiot.
I em penso que ho deixo córrer perquè veig que no hi ha internet. De manera que deixo acabat l’article i desat sota set claus, les set claus que em recorden altres coses que són set, com els set hostals i les set no sé què que es referien a tenir molta experiència, he begut en set no sé què i he dormit en set hostals, i ara no sé per què parlava d’hostals.
No sé què deia. Dic hostals i hostals em fa pensar en hostalers i hostalers en hostes i els hostes en una paraula, hostes, que no se sap mai si són els amfitrions o els convidats, perquè jo ho he vist de les dues maneres, l’hoste que alberga el vianant i l’hoste que, ara hoste m’ha recordat una altra paraula que no penso dir aquí perquè per mi hi ha coses que no m’agrada fer broma. No m’agrada de debò, i llavors quan em poso seriós és quan dius, va deixa-ho, que si et poses nerviós això acabarà malament. De manera que ho deixo. Punt.
Ah, sí, era això, justament, que guardo l’article sota set claus. I ara sí que punt, que em podria tornar a embalar i no recordarProu!
