divendres, 31 d’octubre del 2014

improvisat 178

He arribat fins aquí i em penso que quan acabi aquest improvisat ja hauré d’anar a dinar o em quedarà poc temps per anar-hi, de manera que no sé per què faig aquest improvisat, doncs perquè, com altres vegades, em queia el cap damunt el teclat, i avui no tenia ni títol per fer aquest improvisat però he obert el full i he pensat en allò dels Manel Hem arribat fins aquí, em penso que era així, perquè he pensat que aquesta setmana havia anat prou bé perquè he tingut de recórrer, veus, he tingut de, això em vaig acostumar a no dir-ho, perquè a casa ho dèiem i no sé qui em va dir que no s’havia de dir, que s’havia de dir “caldre” o “haver de”, però no tenir de —i encara menys tenir que, però això ja ho sabia de petit, que tenir què era una castellanada horrorosa, però tenir de què té de castellà?, res, i per això es podia dir i ho diu molta gent i jo em vaig acostumar a no dir-ho per això que deia, que algú m’havia dit que no era correcte, i és que hi ha molta gent que et diu que això és correcte o no és correcte, no sé qui deia que cada català és un llibre de llengua i té els seus propis criteris, i de vegades comproves que sí, que la gent et corregeix o et trobes a tu mateix corregint o, bé, potser no corregint, perquè de vegades queda malament, però sí que ho penses, que és una manera de corregir subjectiva que tenim també els catalans, el cas és aquesta mentalitat de corregir, i ara recordo que això de corregir era com es deia a Q el fet de tutoritzar o com s’hagi de dir perquè ara veig que el word em subratlla tutoritzar, la qual cosa vol dir que el word és com un català, no podem dir que sigui català perquè sabem que és del Gates, que hi ha gent que li diu Portes, cosa que em va semblar graciosa el primer dia, però després ja m’ha cansat, i això també ens passa sovint, no sé si només als catalans o a tothom, i ara m’adono que he escrit els catalans quan jo sempre intento escriure sense utilitzar un llenguatge amb el qual algú es pugui sentir discriminat i quan dic algú ja sabeu qui vull dir, però és que jo m’hi sento molt identificat, amb molts dels seus, perdó, vull dir de les seves reivindicacions, i ara penso que en un document important que he fet aquests dies he aconseguit que no hi hagi ni una sola expressió del tipus els catalans, ni tampoc per descomptat catalans i catalanes, que és una fórmula que no descarto però que em sembla que s’hi ha de recórrer poques vegades, i ara miro la pantalla i veig que tot plegat és un xoriço tremendu, tremendu ja sé que és dolent, no cal que m’ho digui el word, però és que tremend, com estupend i alguna altra que hi ha d’aquesta mena sóc incapaç de dir-les sense sentir-me mestretites, encara que no m’ho digui ningú, ja m’ho dic jo mateix, no cal, gràcies, que hi hagi cap persona catalana, això, aquesta fórmula de cap persona catalana és horrorosa, i encara n’hi ha amb persona no sé què que són més horroroses encara, i és que hi ha, calla que ara recordo una cosa que vaig veure ahir a o abans-d’ahir que ara no recordo exactament com anava però el cas és que deia una cosa així com persones i entre guions, no t’ho perdis, deia, especificava, persones masculines i persones fem..., no ara me’n recordo deia persones físiques i entre guions homes i dones, com si s’hagués d’aclarir que persones físiques inclou els dos sexes, qui va escriure o simplement pensar això estava guillat, del tot guillat, i acabo amb aquest somriure, i veig que no he fet ni un punt i a part, i sé el que diuen les normes sobre els punts i a part però em penso que canviaré les normes perquè fer un improvisat amb punts i a part fa que et paris o que t’aturis, que moltes vegades vas a escriure parar i dius, calla, que en català queda més bé aturar, i és una bestiesa, ara recordo que algú, no sé si avui mateix o ahir deia que a més d’apropar o acostar-se hi ha atansar-se i té tota la raó, que ens n’oblidem, i aquest ens n’oblidem m’ha sortit així, us ho prometo, que hi ha coses d’aquestes, molt dallò que em surten ja d’esma, però ho deixo que és tard