Vas fent coses, vas fent coses, i de sobte et trobes amb el cap caigut damunt el teclat. T’has adormit sense ni adonar-te’n, és a dir, no hi ha hagut una preparació prèvia, uns avisos. No. Plam, t’adorms, ja està.
Això deu ser molt interessant si vas amb cotxe. És per això que no tinc cotxe, que no condueixo, tot i que sí que tinc el carnet i penso renovar-lo aquest any, que em penso que em toca aquest any, un dia d’aquests ho miraré.
Però és fals que no tingui cotxe per aquest motiu. No tinc cotxe per motius econòmics ben raonats en el seu moment. T’asseus, fas uns números —guixes uns números— i dius, no em surt a compte, ni de broma. Autobús, la t-mes —per què “T-mes” o T-1”, aquesta majúscula?—, tants euros, algun dia que tingui pressa, taxi, tants euros; algun dia que hagi de sortir fora de Barcelona, tren o autocar, tants euros, o fins i tot taxi, tants euros. Com que aquests dies que se surten del normal són tan pocs, doncs compares amb amortització anual cotxe + pàrquing teu + benzina + reparacions + manteniment + accessoris + zones blaves diverses + autopistes + i buenooo, com se te’n va el pressupost. No tens cotxe i un dia has d’anar, sol o amb la family, a un puesto lluny i sense transport públic? Alquiles un cotxe. Abans ho feies amb número de compte corrent. Ara et demanen targeta, que jo no en tenia. Doncs ja tinc targeta, des de fa uns dies —ei, novetat al canto, apunteu-la—, preparada per al primer gasto que tingui de fer. I no sé què faig parlant d’aquesta manera tan poc acadèmica.
Ara bé, un cop que no tens cotxe, llavors vas incorporant motius pels quals ets encara més feliç de no tenir cotxe, de no haver de conduir, etc. És veritat que amb això et fas més dependent d’altres, això no ho nego, i que carregues sobre les espatlles d’aquests altres totes aquelles coses. És veritat. I que et fan serveis impagables, moltes vegades. És veritat. Però el que volia dir és que si anessis a la teva i decidissis prescindir d’aquests serveis dels altres i gastar tu tot el que consumeixes, en el meu cas no arribaria a fer el gasto, la despesa vull dir, que implica tenir un cotxe en propietat. De manera que el Polo se’n va anar al desguàs, que en català se’n diu desballestament. I abans ha sortit carregar sobre les espatlles, i heu de saber que aquestes espatlles no són “las espaldas”, sinó els muscles, o sigui, els hombrus, perquè això dels muscles no ho entén gairebé ningú a la primera, perquè en català las espaldas són l’esquena, en singular, i les coses no les carreguem a les esquenes sinó a les espatlles. Vés a saber l’origen d’això, però ara com ara ho fem així, diferent del castellà però si no vas amb compte pots pensar que ho dius igual i que només has traduït a les braves una paraula. I ara he escrit a les braves i no sé si això és bo. I ha sortit muscles i haig de dir que hi ha muscles i musclos i músculs i que convé distingir-los, sobretot quan vas a fer un aperitiu o vas al quiropràctic o tal i vas a un bar en un suposat país on hi hagi bars amb cambrers monolingües catalans —cosa que no seria desitjable ni com a hipòtesi onírica— i pots tenir un problema.
I no sé què passa avui, que estic en pla docent de català de tercer o de no sé quin curs, però alhora escrivint malament algunes coses una mica a consciència, perquè me’n dono compte, eh?, o sigui, és com el concurs aquell que fan en un compte de twitter que en conec el/la responsable, que fan tuits amb dos o tres errors i llavors, si els dius, prèmit!, que no sé si hi ha prèmit de debò, que seria una entrada per a algun lloc o algo, o potser és un premi moral, allò de dir he guanyat i sentir-te satisfet/a, doncs mira, no està mal, per a l’autoestima i tal.
Bah, ho deixo, no m’agrada mig improvisar així, em sento una mica... em surt la paraula espanyola i no la vull escriure.
