divendres, 23 de gener del 2015

Improvisat 207

Que difícil que és treballar un divendres a la tarda en aquesta professió. Bueno, suposo que en les altres professions també, però ara jo parlo d’aquesta, de la meva. Que és corregir. Bueno, és més coses, però avui és corregir, i corregir és el més difícil. Per què és el més difícil? Perquè quan tradueixes vas alegrement, tralarà, traduint, i només has de tenir en compte que la traducció s’ajusti a l’original, que diguin el mateix una i l’altra —que no és el mateix que tenir les mateixes paraules, allò de “pero en castellano dice ‘compre aquí sus billetes’ y tú has traducido ‘compri aquí els bitllets’, te has comido una palabra, el posesivo ‘sus’”, i totes aquestes històries que pateixes cada dia, tant els dies de cada dia com els dies que no són dies de cada dia perquè et poden preguntar una traducció al cremallera de la Molina i dir-te això del possessiu.
Bé, traduir és anar fent, tralarà, dèiem, i llavors acabes la traducció i què? La lliures i tralarà? Noooorl. L’has de corregir. I llavors ve quan et maten. Acabem on érem: corregint i adormint-te.
I qui diu traduir diu qualsevol altra cosa que facis amb un text: escriure, copiar, transcriure, glossar... Al final, has de corregir. Si no corregeixes et quedes sense clients més aviat o més tard. Cal corregir. I per tant cal adormir-se molt davant la pantalla. Cal adormir-se? No, no cal, això em passa a mi. De fet, seria desitjable que corregir fos un tràmit, però no ho és, o no l’és, que és més fabrià, però ara no posaria la mà al foc que sigui més fabrià i no sigui una ultracorrecció incorrecta, perquè si hi ha una cosa relacionada amb lletres que no s’ha de corregir, i d’aquí riu la criatura, aquesta cosa és improvisar i immediately publicar, i per tant més aviat val més no dir gaires coses com molt segures perquè vés a saber qui et llegeix si és que et llegeix algú, encara que el títol sigui ben explícit. Per això ho vaig fent, improvisar, a veure si de mica en mica em trec la son de les orelles i sobretot dels ulls, que és on tinc més son. O on la noto més.
Bé, on érem? No ho sé, però crec que no ens hem apartat gaire del tema principal de la vesprada, que és com en diuen de la tarda al País Valencià, com diuen l’horabaixa —de les mateixes hores— a les Illes. I passada la tarda i l’horabaixa ve el vespre, però la gent de per allà baix passen directament de la vesprada a la nit, si no vaig errat, que segurament sí que vaig errat perquè una cosa és que coneguis quatre amics del País Valencià i una altra cosa que sàpigues com diuen les coses al País Valencià, que és com allò de com se’n diu de l’herba aquella, del peix aquell, fins i tot del vent aquell... en català?, doncs miri, se’n diu de mil maneres, en cada comarca li donen un nom i tots són catalans i si no s’ho creu faci un cop d’ull al diccionari Alcover, que ara li podria dir un parell d’exemples perquè s’hi entretingui però en aquests casos el cap no dóna per a recordar exemples del DCVB. En fi.
He dit País Valencià a consciència, allò de CV em cau molt lluny.
I què més. Doncs que continua sent divendres, que s’aproximen molt els dos quarts de set del vespre i si no m’espavilo...