No ho he demanat mai però jo penso que m’hauríeu d’aplaudir, una mica almenys, perquè si no vaig errat aquest és el primer improvisat de l’any i avui som a 7 i cada dia que passa sense fer improvisat vol dir que he fet altres coses, he triomfat.
Sé que és el dia 7 sense necessitat de mirar el meu nou flamant calendari de Llet Nostra que tinc al despatx, un calendari en forma i volum de tetrabric, la qual cosa vol dir que té tres dimensions i tot i això el tinc penjat del mateix clau de sempre. Doncs dic que sé que és el dia 7 perquè ahir era el dia de Reis i del dia de Reis és difícil d’oblidar-se’n. Aquesta última frase m’ha quedat estranya però com que suposo que s’entén tiro endavant.
Deia que m’havíeu de felicitar perquè era el primer improvisat i això volia dir que no m’havia adormir. O que m’havia adormit poc, va, siguem honrats. O que havia aconseguit lluitar contra la son d’altres maneres més elegants que no pas aquests improvisats vergonyants. Que no sé si molta gent sap què vol dir exactament vergonyant. Però va, tirem, avancem.
És fàcil dir avancem si saps cap a on vas. Per`po jo ara fa un moment estava adormit i per tant és difícil que sàpiga cap a on anar. Les coses com són. He aconseguit mantenir-me despert aquests dies perquè tenia poca feina a fer? No, no confesso, tenia feina a fer i parcialment no l’he feta. M’he quedat de braços plegats? —i no creuats, que de moment no es pot dir, però en poc temps sí que es podrà dir, perquè els catalans tenim aquesta tendència innata, genètica, a dir que això es pot dir i allò no. Ahir mateix llegia com a P li clavaven un bon moc en públic perquè havia escrit decimonònic en comptes de vuitcentista. D’acord, sí, s’ha de dir vuitcentista, però jo estic d’acord amb P —si ho va fer expressament— que amb vuitcentista sembla que caracteritzis objectivament una mena d’època artística i en canvi amb decimonònic estàs dient una cosa directament pejorativa. De manera que acabarem acceptant debimonònic, vingui d’on vingui i a través de qui vingui i li rasqui a qui li rasqui, perquè amb aquesta paraula, avui, expressem una cosa diferent de la que expressem dient vuitcentista. He dit. Jo ho veig així.
Aquesta tendència a ser puristes ens mata. Com si en català totes les coses s’haguessin de dir sempre i per sempre amb la mateixa paraula i no hi haguñes possibilitat de progrés. Ho critico sabent que jo formo part de l’objecte de la crítica, que jo de vegades sóc molt d’estar segur que això s’ha de dir així i no veig la novetat que pot aportar aquella altra cosa. De vegades te l’expliquen i de vegades no. Sigui com sigui, em considero bastant liberal en qüestions de llengua. Tret de quan el client diu que per aquí. Qui paga mana. Tret del cas —un altre “tret de”— que em mani coses que consideri immorals, que vagin contra els meus principis. Que en tinc. Sí, de vegades m’he hagut de menjar gripaus amargants, però he lluitat. Normalment he lluitat. En fi, potser no sempre.
No sé què deia. Parlàvem del dia 7, que és avui, l’endemà de Reis, i si esperàveu que us expliqués què m’han portat els Reis us quedareu amb les ganes. I això que ahir m’han vingut Reis de diverses bandes i en diverses localitzacions geogràfiques. Que el que tenen els Reis és això, que són meravellosos —no que són mags!!, veus, una obsessió, evitar els “Reis Mags”. En fi, que et localitzen allà on siguis. I això m’encanta. Va, una cosa: un buf preciós que, lògicament, ja he estrenat.
I vaig endarrerit amb la feina, segons els càlculs que he fet de progrés diari.
Però no tinc consciència d’haver perdut gaire el temps, però passen els dies, quan hi ha tantes festes pel mig, que ni te n’adones.
La gran notícia és que m’he engreixat gairebé dos quilos...
I amb això dels quilos entrem en temàtica dietari i per tant no m’interessa
