Serial “Diglòssia”. Capítol 468. De com ens tenen atrapats els espanyols —o l’espanyol— el subconscient. Apartat 29. Rodolins interns. 29.4. Sobre la salut.
Abstract. El nostre capítol improvisat d’avui sobre la diglòssia anirà dedicat a la resposta que m’ha sortit avui sense pensar, internament, si un castellanoparlant em demanés: “Com és que esmorzes això?” —en què “això” fa la funció de eufemisme. Em deia jo mateix a mi mateix: “Nada va adentro si esto va lento”. “Esto” anava acompanyat d’un moviment circular de la mà dreta damunt de la panxolina. El drama és que si les paraules anaven per dins el moviment de la mà damunt la panxolina no l’he pogut evitar.
Final del capítol, i ensenyament. El final ha sigut un cert enrojolament i una mirada a dreta i esquerra per mirar d’esbrinar si algú havia vist el meu gest amb la mà damunt la panxolina. Ningú feia cap sensació d’haver vist res, senyal inequívoc que ho havia vist tothom i dissimulaven, perquè l’escena ha sigut a l’autobús i a l’autobús tothom ho veu tot però si veu dissimula. Ensenyament: procura no pensar en menjar si no és en el moment exacte de menjar.
I què més.
Doncs que he vingut ja a mig matí tot i que em pensava que avui no m’adormiria gaire, ja que hem començat el dia amb l’ensurt de la liquidació de l’iva. Ja sé que les sigles van en majúscules, però no em dóna la gana. Però ara penso que les minúscules li donen una certa familiaritat, com si ens coneguéssim de tota la vida. De manera que IVA. I no, perquè sida l’escrivim amb minúscules i no és que ens faci pensar en coses agradables precisament. I a més les minúscules d’aquestes sigles volen dir que ja formen part de la teva vida quotidiana, malauradament en uns casos o indiferentment en altres casos o suposo que benèficament en altres. De manera que iva, ja anava bé al començament. Ensenyament: deixa’t guiar pels teus instints, no volia dir per la teva intuïció, deixa’t guiar per la teva intuïció i el cinquanta per cent de les vegades l’encertaràs.
I què més.
Parlava de l’iva, sí, i ens hem posat d’acord que l’escrivia amb minúscules. O en minúscules, que suposo que es pot dir de les dues maneres, amb i en. Doncs amb. M’agrada més amb que en. No sé si això s’entén sense cometes ni cursives. Espero que no gaire, perquè de vegades penso en el que puc dir quan em deixo anar i em fa por. Un dia, o una nit, encara que estigui prohibit, agafaré una lot i em miraré uns quants improvisats antics, a veure si me’n penedeixo o no, o dels del mig, que era quan devia anar més deixatat. I si me’n penedeixo potser els esborraré tots, com a mesura de precaució, o els desbublicaré, com se sol dir ara, i esperaré a tenir-los una mica més apamats. Tot i que és massa tard, perquè si ja s’han publicat i a més ho he fet jo mateix deuen circular còpies pirates pertot... quina tonteria. De vegades hauria de pensar una mica en el que dic abans de dir-ho, i sobretot d’escriure-ho.
Parlava de l’iva. I pensava que l’iva em desvetllaria per a tot el dia i també la nit, perquè se t’emporten una picossada que fa mal, tot i que ja sabia d’abans, des que la vaig cobrar, que no era meva i que l’hauria de tornar. El que no entenc és per què no cobro res per la gestió: és a dir, jo faig de cobrador de l’iva i no cobro res per fer de cobrador de l’iva. Em sona que aquest argument ja s’ha dit moltes vegades. Hi ha moltes coses que dic o que diem que en realitat són repeticions de coses que han dit altres i que ens han agradat. Si ara jo escric, per exemple, que tot el que no és tradicional és plagiat, pot semblar molt brillant, però és perquè és un plagi, en aquest cas d’Eugeni d’Ors, del qual només vaig llegir fa anys bastantes glosses, La ben plantada i no sé si res més, després pobre home es va fer malbé i van passar totes aquelles coses, o potser ja era aixó i un dia va explotar.
I deia allò de l’iva però ja ho he dit, de manera que plego.
