Continua sent un dia horribilis. Cosa que em porta a considerar com cal escriure una paraula —no era el cas d’aquí, d’ara— que s’escriu exactament de la mateixa manera en una llengua que en una altra si vols que el lector la llegeixi en l’altra llengua. O com ho reflecteixes —imaginem-nos que no tens el recurs d’obrir un parèntesi o uns guions. Ara que hi caic, per què diem obrir un parèntesi —un— i en canvi obrir uns guions —plural—? Ni idea. Però suposo que també podríem dir obrir uns parèntesis i no passaria res, no s’enfonsaria el món ni res de tot això que diuen que passarà si s’imposa una sola de les tesis que defensen els coautors del llibre aquell del Gomà que ara no recordo com es diu. Vull dir el llibre, el títol, ell sí que sé com es diu, es diu Enric. Ara: Canvi d’agulles. Doncs els estan crucificant en determinats àmbits. I no, no cregueu que els defenso a mort, ni molt menys, hi ha coses en les quals no estic gens d’acord, però el que els estan dient, no ho sé p.ex. des d’El Temps, l’editorial de la revista, és de, de, de... és que no vull escriure de jutjat de guàrdia, perquè ara vaig molt previngut amb els tòpics, i més després de l’article de R, que no sé si era expressament o no, però denunciava els tòpics i l’article en portava uns quants.
No podem lluitar contra tots els tòpics perquè seria la batalla aquella del personatge de Chesterton, que volent enderrocar creus va enderrocar casa seva i no me’n recordo si tot el món, perquè, esclar, tot són creus, si ens hi posem, que ja són ganes. A tot arreu hi ha angles creuats. Doncs això, no podem escriure sense deixar anar alguna frase o almenys alguna petita construcció tòpica perquè tot el que escrivim no diré que ho hem llegit, perquè afortunadament l’art humà pot construir de manera infinita i no és veritat allò que tot el que no és tradició és plagi, que ho va dir l’home aquell, D’Ors, que ara alguns miren de reivindicar i ja em sembla bé, tot i que a mi que no m’hi esperin, vull dir que em sembla bé que la gent reivindiqui qui vulgui. Doncs no, l’art té infinites possibilitats, i això mateix, això mateix, això mateix, tinc ganes d’escriure-ho amb majúscules però no ho faré per no despertar ningú, perquè ja sabeu que les majúscules en tipografia solen significar crits, deia que això mateix és el que em fa pensar que mai no hi haurà traductors automàtics de materials de ficció, o de materials artístics en general, encara que no siguin de ficció —perquè hi ha assaigs que són veritables obres d’art, i si no llegiu aquells primers reportatges de Tom Wolfe o d’aquell altre que no me’n recordo. En fi, ja ho he dit, m’he quedat descansat, sempre que dic això em quedo descansat, o quedo descansat, que hi ha gent que defensa que en català no ens quedem sinó que només quedem. Ara bé, si quedem amb algú també quedem, i llavors el fet de distingir entre quedar i quedar-se és útil, de manera que els que defensen el quedem per a tots dos —o vés a saber, potser no accepten el quedar amb algú i volen que diguem emparaular una cita, o vés a saber, perquè aquets són del morro fort, de l’estil dels que criticaven l’Enric, i ara sé d’on veníem, parlàvem del llibre aquell que es considera tan heterodox. Més ben dit, que hi ha gent, i en els llocs més insospitats, que consideren que aquestes propostes són anti-Fabra, procastellanes, etc., les calderes de Pere Botero.
Doncs a mi hi ha coses que m’agraden i coses que no, i ara no em feu dir quines sí i quines no perquè no us ho sabria dir, necessitaria tenir el llibre al davant i quan fas un improvisat no pots tenir ni tan sols pàgines web obertes, ni tan sols la del Google en blanc, o sigui que imagina’t un llibre, si em veiés l’administrador dels improvisats consultant un llibre a mig improvisat em clavaria una bronca que no vegis. Que no vegis deu estar mal dit, però en un improvisat més o menys val tot. O tot s’hi val. Hauríem de trobar un qualificatiu per als fatalistes que troben malament qualsevol canvi —com si ells no canviessin. No ho sé, una cosa com, com, com, no em surt res, però hauria de dur el qualificatiu o el cognom de 2.0 o de segle XXI, perquè quedés clar que serien els setciències de sempre però que es mantindrien tretze són tretze —que bonica és aquesta expressió, i ara no recordo d’on venia però també era una història interessant.
I ho deixo, que ja ens hem menjat gairebé el temps i si continuo me’l menjaré del tot, encara que jo diria que avui havia anat força de pressa, ah, no, és que m’hi he fixat malament, encara em quedarien set o vuit minuts, o sigui que podria continuar, però ara ja he dit que tanco, de manera que tanco.
Improvisat fet en tretze minuts, i tretze són tretze :-)
