M’he concentrat fort a veure si se m’acudia alguna cosa però no se m’acut res. Vull dir que m’he concentrat fort des del moment que he decidit que havia de venir aquí —ja no sabia què fer— i mentre he obert el word. O sigui, m’he concentrat fort uns segons.
Això és molt subjectiu. Concentrar-se fort en aquest cas no vol dir res, vol dir la idea de concentrar-se fort, perquè en qüestió de segons és difícil concentrar-se fort en res, i encara més difícil si estàs adormit —per això véns aquí. O sigui que dubto que m’hagi concentrat gaire fort. Però mira, anem fent, amb aquesta bestiesa he tirat endavant unes quantes ratlles. Però ara sí que no sé per on tirar.
Tirar i llençar? És molt conegut, no em ve gaire de gust. A més, el tirar que he fet servir aquí dalt era un altre tirar, no era el de llençar sinó el de fer via, tira per aquí, tira per allà, per on tirem, etc. O sigui, no dóna més de si. O d’ell. De si, em penso que és millor de si. O més bo.
M’esforço per substituir el millor per més bé, més bo, més alt, més el que sigui, perquè si no estem sempre dient millor. I en català sempre hem dit més bé. Ja estàs més bé?, podem preguntar a l’altre o a l’altra l’endemà d’una mitja grip o d’un refredat. El que és absurd és que els coneguts et preguntin per si estàs més bé o més malament quan ets dins d’una malaltia crònica, perquè no se sap què vol dir més bé o més malament. Més bé ara mateix, aquest matí? Més bé que quan? Que ahir, que el mes passat? Quan va ser l’última vegada que ens vam veure? En fi, el que s’ha de preguntar en aquests casos és com estàs, no si estàs més bé. I el que no s’ha de dir, jo almenys procuro no dir-ho excepte en alguns casos que sé que serà positiu, que fas bona cara, perquè potser aquella persona feia uns quants dies que estava precisament en una fase especialment xunga, que no sé com s’ha de dir, sí, galdosa, ja ho sé, però no sona tan bé, vull dir tan coŀlega, que és el correspon en aquest context d’improvisació, no sona tan xula :-) com xunga. O potser xunga es pot dir, perquè ara veig que el word no me la subratlla. Deu voler dir alguna altra cosa. Alguna estona, si hi penso, la consultaré. Que és el mateix que dir que no la consultaré si no és que m’agafa la paraula enmig d’una consulta, perquè és el típica paraula que no et sol aparèixer quan treballes, només quan fas coses com aquesta d’ara, de pedre una estona el temps amb la idea de guanyar-ne una mica després. Però si quan vols anar de pressa com ara per desvetllar-te et dediques a mirar el diccionari tens tots els números per quedar-te clapat ipso facto.
Mira, els números em fa pensar en una cosa divertida. Un dia era a la sala d’espera, una d’aquestes enormes, que van apareixent lletres i números a la pantalla per cridar pacients, i llavors la gent quan sona el piiip, o ol clang, o no sé com s’hauria de descriure aquest so, l’hi hauré de preguntar a M, que en sap, veus que tothom aixeca el cap i mira la pantalla. I llavors un dia, com deia, a una senyora li va caure a terra el tiquet on et posa els números que et corresponen i un noi molt trempat la va advertir: senyora, que li ha caigut la targeta del bingo. I tothom a riure, esclar. Aquell noi es mereixeria un premi. Fer riure tanta gent alhora en una sala d’espera mèdica és de premi. Molt bé.
I què més, doncs que se m’acaba el rotllo de nou i no se m’acut res. I fins aquí he anat de pressa, perquè han passat només onze minuts, de manera que podria continuar més estona, però esclar, per continuar has de tenir alguna cosa a dir, i si no tens res a dir potser val més que callis.
I doncs? Res? Callo?
Doncs callo.
