No tinc sinó la pell i l’os. Aquesta és l’expressió que ens han enviat als subscriptors els de Rodamots. Ho he vist ara, quan he fet la primera parada per sortir del pou. Deixes per a aquestes ocasions aquesta mena de missatges, diguem-ne, lúdics, o secundaris, o que saps que no hauràs de respondre. Els altres, els que et sembla que poden requerir resposta o són de feina, són els que obres primer. Més ben dit, primer els de feina, llavors t’hi poses —a fer feina—, a la primera crisi obres els personals, que per l’assumpte ja saps que no eren urgents, i llavors deixes per a més endavant els altres tipus Rodamots, Migjorn —els migjorns de vegades s’esperen dies i dies a la safata— i tota la pesca.
Deia que la pell i l’os. Doncs m’hi sento bastant identificat, la veritat, i és un tema que em preocupa. Més que res, perquè la gent s’hi fixa. La gent que em coneix, vull dir, que s’hi fixi altra gent no em ve d’aquí. I si s’hi fixa la gent que em coneix es preocupa. N’hi ha que m’ho diuen, n’hi ha que no m’ho diuen, però s’hi fixen. I no m’agrada que s’hi fixin. Més ben dit, com que no m’agrada gaire que es fixin en mi, doncs no m’agrada que es fixin si estic així o això. Però si no tinc sinó la pell i l’os, exagerant, esclar, perquè podria estar més prim, però llavors és quan ja et vénen tots els mals, doncs com que estic com estic, deia, la gent s’hi fixa i es preocupa. I això no m’agrada. Però no hi puc fer res, per més que m’esforci. Que m’esforço. Però hi ha problemes associats que impedeixen que m’engreixi, encara que vulgui. Que voldria. Els còctels no són bons per engreixar-se. Hauria de deixar els còctels. Però hi estic enganxat. I ja som al cap del carrer. Prenc massa còctels, i això em fa estar sec, de manera que no tinc sinó la pell i l’os, exagerant. Sense exagerar hi ha més coses.
Ara podria explicar la revetlla, però no val la pena. I a més, això no és un diari ni una redacció de l’escola. Això és un altre gènere de cosa que es diu improvisat i que consisteix a improvisar, si explico la revetlla hauria de pausar el ritme i no, ara veig que el word em marca pausar. De manera que no es pot dir pausar. S’ha de dir, suposo, alentir, o ralentir, que m’agrada més, però aquesta no me la deixa posar, també me la marca, per això deia d’entrada alentir, perquè sabia que passaria el que ha passat amb ralentir. Passa amb tota la família? A veure: ralentí, aquesta cap problema, ralentitzar, me la marca, ralentit, també subratllat. De manera que només tenim el substantiu, ni verb ni adjectiu. Així avançarem poc. Quin problema hi ha a construir un verb a partir de ralentí? Cap ni un, només que els senyors que manen volen que vagis al seu ritme. O al seu ralentí. Doncs re, fora d’aquí haurem de creure. Però aquí no: ralentitzar, ralentitzar, ralentitzar!!
Apa. M’han passat un treball de final de grau sobre C. Suposo que me l’han passat perquè vaig conèixer C. No sols el vaig conèixer, sinó que fins i tot vam xerrar unes quantes vegades, vaig estar a casa seva i C a la meva. En fi, amistat. Amb una certa distància per motius ideològics, però era qüestió de no parlar de l’assumpte i ja estava. El problema és que hi ha assumptes que es fiquen per tot, es filtren, es noten, diguin el que diguin es nota. No ho sé, per posar un exemple que no té res a veure amb C, si una persona és de Ciudadanos serà difícil que ens avenim, encara que no parlem de l’assumpte. Perquè l’assumpte en aquest cas és una concepció global de la vida, només viuen per a això, arrasar. O sigui que és difícil. Doncs hi ha altres aspectes que també és difícil.
I què més, perquè no sé quin motiu hi havia en el tema de C, si és que n’hi havia cap. Crec que volia explicar alguna cosa, però se m’ha escapat i no torna. Doncs si no torna bon vent. Bon viatge, dèiem a casa, més que bon vent.
Doncs bon viatge jo, a veure si me’n surto.
