He tancat l'improvisat anterior amb la broma del quantes gràcies i pocs minuts després m'ha vingut al cap el moltes gràcies que sento mil vegades cada dia a través dels cascos que em perforen les oïdes. Cada dia - oïdes, eh?, què me'n dieu. I estic improvisant al mateix Blogger perquè em sembla que això és important i que no és qüestió de deixar-ho oblidat, aquí per terra, com qui deixa el gos lligat a la porta del súper i surt per l'altra banda sense voler saber res del gos, que llavors l'han de rescatar al vespre, afònic de tant bordar. Ho he vist.
Doncs moltes gràcies són una gran quantitat de gràcies o una gran quantitat de gràcia? Doncs ni idea, ho hauré de rumiar, perquè ara no se m'acudeix re. Ja us diré alguna cosa; si me'n recordo, esclar, que el més probable és que no me'n recordi. Quan improvises no te'n recordes.
dijous, 15 de maig del 2014
Improvisat (120)
Oeee, oaaa, el Peric de nou, s’ha adormit pencant. Doncs això. Confesso que la primera frase ja la tenia al cap abans d’obrir el full, però ara ja estic improvisant, tal com diuen les regles. Les regles diuen que com a màxim quan comencin a improvisar els concursants poden tenir una frase al cap. I qui controla que els concursants només tenen una frase al cap quan comencen a fer l’improvisat? Exacte, el mateix que fa les regles.
Així ja sabeu el pa que s’hi dóna. I ara que ha sortit això del pa que s’hi dóna, us haig de dir que m’agrada moltíssim, és a dir, m’encanta —apa, això va per als que diuen que “m’encanta” té unes connotacions no sé què—, escriure normal, o improvisant, i incloure frases fetes que em surtin d’esma —perquè si les mires abans a l’Espinal, esclar, no fa gents de gràcia. Gens de gràcia i no “cap gràcia”, eh?, que les gràcies no es compten. No s’ha de dir “cap pressa”, sinó “gens de pressa”. Tot això segurament ja ho he dit, perquè m’hi van fer caure ara no fa gaire temps —sí, i què, jo també n’estic aprenent, com deia en Solà, qui diu que ja ho sap tot, de llengua, vol dir que no en sap gens, perquè la llengua és viva i demà és diferent que la d’avui, i ara, as usually, no sé per on anava.
Mireu!, ara m’acaba de sortir un exemple boníssim. “No en sap gens (de llengua) Veieu la diferència? No saber cap llengua vol dir que no saps parlar, no tens ni una sola llengua, ni tan sols la llengua de signes, ni tan sols saps plorar, ni tan sols pots fer gestos amb la boca, ni tan sols... i tot això amb tota la meva solidaritat per als que no poden articular cap tipus de llenguatge, solidaritat cap a ells i cap als seus familiars, que la deuen passar ben negra. (Ara no és qüestió de fer bromes, però aquest “passar-la negra” la vaig aprendre just ahir, i és diferent de passar-la magra, que vol dir passar gana).
Un cop més, no sé per on anava.
Sí, pel cap i el gens. Les coses que es compten, si no n’hi ha ni una, cap. Les coses que no es compten, com ara gràcia o pressa o “llengua meva” —no diem tinc cinc presses, oi?, ni diem “sé cinc catalans” referint-nos a la llengua... tret del cas, esclar, que ara em diguis que el mallorquí, el valencià... però no, no són cinc catalans, són cinc varietats del mateix català, no m’heu enxampat. Doncs no sabem cinc (llengües) catalanes.
I què més. Ah, sí, les presses o les gràcies i les llengües catalanes... o les... o... as usu... no, que això ja ho has dit, com sempre m’he quedat en blanc i no se m’acudeixen més exemples. Els exemples es compten, per tant n’hi pot haver cap, ni un. “Cap ni un” també és una manera de dir-ho, de fet, molt catalana. Us imagineu un espanyol dient “no había ninguno ni uno”? Hahaha.
Prou prou prou —homenatge a en Cuní, que es pensava que l’èxit del seu programa a TV3 era el seu èxit i quan se’n va anar a can Godó es va veure que de seu re de re, que era de TV3, tot i les seves mancances. Doncs —ara no m’he oblidat de per on anava—, no et pots burlar de cap llengua (cap llengua i no gens de llengua, en aquest cas, ja aneu prenent nota, ja ho aneu agafant?), perquè les llengües són innocents, i igual com a nosaltres ens pot fer gràcia —no cap gràcia o tres gràcies, sinó molta gràcia, gens de gràcia o una mica de gràcia o el grau de gràcia que vulgueu, però no una quantitat numèrica, i ja deixo aquest tema perquè ja em cansa a mi mateix—, doncs daixò, miro una mica cap amunt i ah, sí, igual com ens pot fer gràcia aquest exemple que acabo de dir ells ens en podrien posar també uns quants a l’inrevés o al revés —a l’inrevés ho vaig aprendre al Cavall Fort, abans no ho sabia.
I ja deixo aquest improvisat perquè estic cansat de mi mateix. Quantes gràcies, haha.
Així ja sabeu el pa que s’hi dóna. I ara que ha sortit això del pa que s’hi dóna, us haig de dir que m’agrada moltíssim, és a dir, m’encanta —apa, això va per als que diuen que “m’encanta” té unes connotacions no sé què—, escriure normal, o improvisant, i incloure frases fetes que em surtin d’esma —perquè si les mires abans a l’Espinal, esclar, no fa gents de gràcia. Gens de gràcia i no “cap gràcia”, eh?, que les gràcies no es compten. No s’ha de dir “cap pressa”, sinó “gens de pressa”. Tot això segurament ja ho he dit, perquè m’hi van fer caure ara no fa gaire temps —sí, i què, jo també n’estic aprenent, com deia en Solà, qui diu que ja ho sap tot, de llengua, vol dir que no en sap gens, perquè la llengua és viva i demà és diferent que la d’avui, i ara, as usually, no sé per on anava.
Mireu!, ara m’acaba de sortir un exemple boníssim. “No en sap gens (de llengua) Veieu la diferència? No saber cap llengua vol dir que no saps parlar, no tens ni una sola llengua, ni tan sols la llengua de signes, ni tan sols saps plorar, ni tan sols pots fer gestos amb la boca, ni tan sols... i tot això amb tota la meva solidaritat per als que no poden articular cap tipus de llenguatge, solidaritat cap a ells i cap als seus familiars, que la deuen passar ben negra. (Ara no és qüestió de fer bromes, però aquest “passar-la negra” la vaig aprendre just ahir, i és diferent de passar-la magra, que vol dir passar gana).
Un cop més, no sé per on anava.
Sí, pel cap i el gens. Les coses que es compten, si no n’hi ha ni una, cap. Les coses que no es compten, com ara gràcia o pressa o “llengua meva” —no diem tinc cinc presses, oi?, ni diem “sé cinc catalans” referint-nos a la llengua... tret del cas, esclar, que ara em diguis que el mallorquí, el valencià... però no, no són cinc catalans, són cinc varietats del mateix català, no m’heu enxampat. Doncs no sabem cinc (llengües) catalanes.
I què més. Ah, sí, les presses o les gràcies i les llengües catalanes... o les... o... as usu... no, que això ja ho has dit, com sempre m’he quedat en blanc i no se m’acudeixen més exemples. Els exemples es compten, per tant n’hi pot haver cap, ni un. “Cap ni un” també és una manera de dir-ho, de fet, molt catalana. Us imagineu un espanyol dient “no había ninguno ni uno”? Hahaha.
Prou prou prou —homenatge a en Cuní, que es pensava que l’èxit del seu programa a TV3 era el seu èxit i quan se’n va anar a can Godó es va veure que de seu re de re, que era de TV3, tot i les seves mancances. Doncs —ara no m’he oblidat de per on anava—, no et pots burlar de cap llengua (cap llengua i no gens de llengua, en aquest cas, ja aneu prenent nota, ja ho aneu agafant?), perquè les llengües són innocents, i igual com a nosaltres ens pot fer gràcia —no cap gràcia o tres gràcies, sinó molta gràcia, gens de gràcia o una mica de gràcia o el grau de gràcia que vulgueu, però no una quantitat numèrica, i ja deixo aquest tema perquè ja em cansa a mi mateix—, doncs daixò, miro una mica cap amunt i ah, sí, igual com ens pot fer gràcia aquest exemple que acabo de dir ells ens en podrien posar també uns quants a l’inrevés o al revés —a l’inrevés ho vaig aprendre al Cavall Fort, abans no ho sabia.
I ja deixo aquest improvisat perquè estic cansat de mi mateix. Quantes gràcies, haha.
dimarts, 13 de maig del 2014
Improvisat (119)
Hi havia una vegada un senyor de mitjana edat —però ja més aviat al pendent de la segona meitat de la vida, o sense el més aviat—, doncs aquest senyor era com un cadàver ambulant.
Cadàver del tot no ho era, perquè els cadàvers no poden ambular ni tampoc escriure. I ambulant tampoc, perquè en aquell moment —el moment en què el narrador escrivia el conte— el cadàver no ambulava, sinó que s’estava quiet, assegut en una cadira d’aquestes d’Ofiprix, que la va comprar fa un milió d’anys però que encara funciona raonablement bé, tot i que de vegades l’escriptor del conte li fa mal el dallò quan porta moltes hores —sí, “porta” moltes hores, les porta al damunt com si fos una càrrega que porta un home, en aquest cas un pobre home, que escriu contes, això sí, cosa que fa del pobre home un home menys pobre, no que tingui més pasta sinó que és menys miserable perquè almenys escriu contes, que ja és alguna cosa, i ara ja no sé per on anava, només recordo que això era un incís. I saltem de paràgraf perquè ho diuen les normes, que si no potser continuaria aquí una estona més.
Doncs érem que un senyor era com un cadàver ambulant, però només “com”, no que ho fos realment, tal com ja hem explicat.
I no sé què més.
El cadàver ambulant no sabia què fer. Només volia despertar-se, perquè des de primera hora del dia havia estat un cadàver ambulant adormit, que s’adormia mentre es dutxava sense poder encara obrir els ulls, i havia anat d’esma al quarto de bany i s’havia despullat, estava adormit mentre es raspallava les dents, perquè aquell home es raspallava les dents, amb molta cura, a primera hora del matí, i es vestia, sempre adormit, a tot arreu i fent el que sigui, i a l’hora d’esmorzar adormit, i també quan sortia al carrer, més abrigat del compte per ser meitat del més de maig, concretament el dia aquell tan bonic que diu “el mes de maig la verge Maria va baixar del cel a la Cova d’Iria”, doncs feia fresqueta a primera hora del matí i s’havia abrigat bé perquè sabia allò que fins al setanta d’abril no et llevis ni un fil, però encara estava adormit, i havia agafat el 32, perquè el 27 acabava de passar, i va baixar a la plaça Lesseps —encara sort que s’havia mig despertat just en el moment aquell— i llavors va pujar a peu fins al despatx i això el va desvetllar una mica, de manera que, miracle, va despatxar correus a tota llet per no tornar-se a adormir, i va posar-se a treballar i va aguantar fins a quarts d’una, a tres quarts d’una si fa no fa, i això ja era un miracle, com ha quedat dit, i llavors ja havia caigut mort.
Però ara havia fet canvi de paràgraf perquè ja havia traspassat les regles de sobres i el narrador no volia traspassar les regles. I llavors va tornar a la feina.
Cadàver del tot no ho era, perquè els cadàvers no poden ambular ni tampoc escriure. I ambulant tampoc, perquè en aquell moment —el moment en què el narrador escrivia el conte— el cadàver no ambulava, sinó que s’estava quiet, assegut en una cadira d’aquestes d’Ofiprix, que la va comprar fa un milió d’anys però que encara funciona raonablement bé, tot i que de vegades l’escriptor del conte li fa mal el dallò quan porta moltes hores —sí, “porta” moltes hores, les porta al damunt com si fos una càrrega que porta un home, en aquest cas un pobre home, que escriu contes, això sí, cosa que fa del pobre home un home menys pobre, no que tingui més pasta sinó que és menys miserable perquè almenys escriu contes, que ja és alguna cosa, i ara ja no sé per on anava, només recordo que això era un incís. I saltem de paràgraf perquè ho diuen les normes, que si no potser continuaria aquí una estona més.
Doncs érem que un senyor era com un cadàver ambulant, però només “com”, no que ho fos realment, tal com ja hem explicat.
I no sé què més.
El cadàver ambulant no sabia què fer. Només volia despertar-se, perquè des de primera hora del dia havia estat un cadàver ambulant adormit, que s’adormia mentre es dutxava sense poder encara obrir els ulls, i havia anat d’esma al quarto de bany i s’havia despullat, estava adormit mentre es raspallava les dents, perquè aquell home es raspallava les dents, amb molta cura, a primera hora del matí, i es vestia, sempre adormit, a tot arreu i fent el que sigui, i a l’hora d’esmorzar adormit, i també quan sortia al carrer, més abrigat del compte per ser meitat del més de maig, concretament el dia aquell tan bonic que diu “el mes de maig la verge Maria va baixar del cel a la Cova d’Iria”, doncs feia fresqueta a primera hora del matí i s’havia abrigat bé perquè sabia allò que fins al setanta d’abril no et llevis ni un fil, però encara estava adormit, i havia agafat el 32, perquè el 27 acabava de passar, i va baixar a la plaça Lesseps —encara sort que s’havia mig despertat just en el moment aquell— i llavors va pujar a peu fins al despatx i això el va desvetllar una mica, de manera que, miracle, va despatxar correus a tota llet per no tornar-se a adormir, i va posar-se a treballar i va aguantar fins a quarts d’una, a tres quarts d’una si fa no fa, i això ja era un miracle, com ha quedat dit, i llavors ja havia caigut mort.
Però ara havia fet canvi de paràgraf perquè ja havia traspassat les regles de sobres i el narrador no volia traspassar les regles. I llavors va tornar a la feina.
dilluns, 12 de maig del 2014
Improvisat (118)
Uf, he aguantat bastant, avui. I en general aquests dies. Abans-d’ahir, per exemple, vaig aguantar, encara que tenia feina, dedicant-me a arranjar una làmpada que tenim al rebedor de casa.
Calia canviar-li el cable i, ja de passada, posar-li un interruptor de peu. I és clar, un que no està gaire avesat a aquestes qüestions, doncs em vaig haver d’espavilar, anar a comprar el cable nou, comprar un interruptor, entendre com funcionen aquests interruptors –perquè l’obres i està tot ple de coses, canals i foradets i tal que no saps per a què serveix cada cosa.
I després pelar els cables, que per a mi és el més difícil. Diu que hi han eines per fer això, però no estic jo per a més eines, en tinc una capsa plena, el que passa és que no sé per a què serveix cada una, només les essencials, i prou que em va costar trobar el cable a la botiga –d’aquests de roba– i l’interruptor, sobretot l’interruptor. No en tenien enlloc de negres!
I no sé per què explico això. Sí, perquè em vaig carregar dues ungles. Petades, pam. Primer em va fer mal, després, com que relativitzo bastant els mals, doncs mira, una tirita i avall. I ara em subratlla tirita. Com és, tireta? Doncs deu ser tireta, tireta no m’ho subratlla.
Tampoc sé per què explico això. Bé, suposo que és el que se m’ha acudit quan he obert el word. Ah, sí, deia que com m’ho he fet per desvetllar-me. Doncs això, posar cables de tant en tant, rentar-me les mans, anar a l’ordinador, un parell de pàgines, clapat, torno als cables, em desvetllo, em rento les mans. Etcètera.
També podria explicar, ara que ho penso, el dinar de divendres. O el de dissabte... No, comencem per divendres. Vam anar al no sé què del Gòtic, allà a baix, dins la muralla romana, no sé quin carrer. I dic això i vaig recomanar jo el lloc! Imagineu-vos com vaig de memòria. Doncs va ser un dinar molt interessant, plaent, amb molt bona companyia i bona conversa.
El problema... el problema... Bé, ho dic. El problema van ser les fotos. Feia temps que no em feien fotos, que jo recordi, i veure’m en una foto, no sé si pel contrast amb la gent que m’acompanyava a la foto, em va deixar una mica grogui. Ostres, quin mal efecte! Si semblava un pres acabat de sortir de la masmorra, un personatge en blanc i negre dins d’una foto en colors.
Bueno, eh lo que hai. Això és així. A veure si amb una mica de temps recupero colors i pes.
I ja està, que gairebé és l’hora de dinar i haig de llegir almenys tres pàgines més. Va, tres pàgines, només tres, perfa
Calia canviar-li el cable i, ja de passada, posar-li un interruptor de peu. I és clar, un que no està gaire avesat a aquestes qüestions, doncs em vaig haver d’espavilar, anar a comprar el cable nou, comprar un interruptor, entendre com funcionen aquests interruptors –perquè l’obres i està tot ple de coses, canals i foradets i tal que no saps per a què serveix cada cosa.
I després pelar els cables, que per a mi és el més difícil. Diu que hi han eines per fer això, però no estic jo per a més eines, en tinc una capsa plena, el que passa és que no sé per a què serveix cada una, només les essencials, i prou que em va costar trobar el cable a la botiga –d’aquests de roba– i l’interruptor, sobretot l’interruptor. No en tenien enlloc de negres!
I no sé per què explico això. Sí, perquè em vaig carregar dues ungles. Petades, pam. Primer em va fer mal, després, com que relativitzo bastant els mals, doncs mira, una tirita i avall. I ara em subratlla tirita. Com és, tireta? Doncs deu ser tireta, tireta no m’ho subratlla.
Tampoc sé per què explico això. Bé, suposo que és el que se m’ha acudit quan he obert el word. Ah, sí, deia que com m’ho he fet per desvetllar-me. Doncs això, posar cables de tant en tant, rentar-me les mans, anar a l’ordinador, un parell de pàgines, clapat, torno als cables, em desvetllo, em rento les mans. Etcètera.
També podria explicar, ara que ho penso, el dinar de divendres. O el de dissabte... No, comencem per divendres. Vam anar al no sé què del Gòtic, allà a baix, dins la muralla romana, no sé quin carrer. I dic això i vaig recomanar jo el lloc! Imagineu-vos com vaig de memòria. Doncs va ser un dinar molt interessant, plaent, amb molt bona companyia i bona conversa.
El problema... el problema... Bé, ho dic. El problema van ser les fotos. Feia temps que no em feien fotos, que jo recordi, i veure’m en una foto, no sé si pel contrast amb la gent que m’acompanyava a la foto, em va deixar una mica grogui. Ostres, quin mal efecte! Si semblava un pres acabat de sortir de la masmorra, un personatge en blanc i negre dins d’una foto en colors.
Bueno, eh lo que hai. Això és així. A veure si amb una mica de temps recupero colors i pes.
I ja està, que gairebé és l’hora de dinar i haig de llegir almenys tres pàgines més. Va, tres pàgines, només tres, perfa
dimarts, 6 de maig del 2014
Improvisat (117)
No sé si m’és més (m’és més!, que bonic) difícil el matí o la tarda, pel que fa a la son, però jo diria que el gros de la son el passo més aviat al matí, suposo que és perquè encara arrossego el còctel d’abans d’anar a dormir —un còctel meravellós i definitiu, un dia us l’explico— i el segon còctel que em ventilo al matí, esmorzant.
I ara recordo els gots d’aiguardent que es fotia entre pit i esquena —no sé com s’ha de dir això, ara, improvisant, de manera que tiro pel dret, total improviso— el personal d’una empresa amb el qual personal coincidia cap a l’stació a les sis del matí quan jo baixava del tren, pelant-me de fred —com aquella gent, esclar—, quan tornava de Barcelona al lloc on estudiava i després vaig treballar aleshores. Això no ho feia cada dia, eh?, només quan tornant de vacances o... que no us penso explicar res més d’aquest aleshores, almenys avui. Només això del personal de l’empresa aquella.
Doncs que es fotien entre pit i esquena uns gots de cassalla, d’un sol cop, després d’un cafetonet o sense cafetonet ni res entre pit i esquena ni abans ni després de la cassalla. Increïble. Jo, jovenet com un pollet, m’ho mirava astorat. Per mi eren com superherois. Ho podré fer jo quan sigui gran?
Jo aleshores fumava. Molt, i celtes curts, que feien mal de debò, sobretot a la gent pròxima, que sempre es queixaven, “no podries fumar una altra cosa?” —i cal no oblidar que llavors es podia fumar a tot arreu, biblioteques incloses—, però jo era pobre i un bagul, jo n’hi deia bagul, de 50 paquets de celtes, total mil cigarrets, sortia molt i molt bé de preu, no sé si eren vint-i-cinc o trenta-cinc peles.
També prenia alcohol, però no gaire. I llavors aquella gent, com deia, em semblaven superherois. Com poden fer-ho. Perquè jo podia beure una cervesa a mig matí després d’haver esmorzat, i molt. I després de dinar de tant en tant una copa de conyac algun dia —soberano o veterano, o el més barat que pescaves al súper deixant de banda el dyc, ah, no, que això era, i no sé si és, wisqui. Bé, doncs no sé quin era el més barat, però allò. Ah, i potser abans de dinar t’havies begut una copeta de xerès o un fino els dies que celebraves alguna cosa, o quan eres a casa i hi havia vermut per algun motiu, que llavors també te’n tombaves un gotet.
A casa, poca broma, teníem tio pepe, però com dic només n’hi havia els dies de més festa que hi havia vermut, unes olivetes, unes ametlles, potser pastes salades si el que celebràvem era alguna cosa meva —les pastes salades aleshores em tornaven boig, vull dir les de pastisseria.
I no sé per on anava. Potser ho deixo estar.
I ara recordo els gots d’aiguardent que es fotia entre pit i esquena —no sé com s’ha de dir això, ara, improvisant, de manera que tiro pel dret, total improviso— el personal d’una empresa amb el qual personal coincidia cap a l’stació a les sis del matí quan jo baixava del tren, pelant-me de fred —com aquella gent, esclar—, quan tornava de Barcelona al lloc on estudiava i després vaig treballar aleshores. Això no ho feia cada dia, eh?, només quan tornant de vacances o... que no us penso explicar res més d’aquest aleshores, almenys avui. Només això del personal de l’empresa aquella.
Doncs que es fotien entre pit i esquena uns gots de cassalla, d’un sol cop, després d’un cafetonet o sense cafetonet ni res entre pit i esquena ni abans ni després de la cassalla. Increïble. Jo, jovenet com un pollet, m’ho mirava astorat. Per mi eren com superherois. Ho podré fer jo quan sigui gran?
Jo aleshores fumava. Molt, i celtes curts, que feien mal de debò, sobretot a la gent pròxima, que sempre es queixaven, “no podries fumar una altra cosa?” —i cal no oblidar que llavors es podia fumar a tot arreu, biblioteques incloses—, però jo era pobre i un bagul, jo n’hi deia bagul, de 50 paquets de celtes, total mil cigarrets, sortia molt i molt bé de preu, no sé si eren vint-i-cinc o trenta-cinc peles.
També prenia alcohol, però no gaire. I llavors aquella gent, com deia, em semblaven superherois. Com poden fer-ho. Perquè jo podia beure una cervesa a mig matí després d’haver esmorzat, i molt. I després de dinar de tant en tant una copa de conyac algun dia —soberano o veterano, o el més barat que pescaves al súper deixant de banda el dyc, ah, no, que això era, i no sé si és, wisqui. Bé, doncs no sé quin era el més barat, però allò. Ah, i potser abans de dinar t’havies begut una copeta de xerès o un fino els dies que celebraves alguna cosa, o quan eres a casa i hi havia vermut per algun motiu, que llavors també te’n tombaves un gotet.
A casa, poca broma, teníem tio pepe, però com dic només n’hi havia els dies de més festa que hi havia vermut, unes olivetes, unes ametlles, potser pastes salades si el que celebràvem era alguna cosa meva —les pastes salades aleshores em tornaven boig, vull dir les de pastisseria.
I no sé per on anava. Potser ho deixo estar.
dilluns, 5 de maig del 2014
Improvisat (116)
Suposo que és el 116, almenys és el que em diu el Blogger, que havia fet 115 improvisats tot i que l'últim no tingui número a la capçalera. De vegades passa. Però penjo el text tal com el tenia i amb el número que toca segons Blogger, que jo sóc molt obedient. Amb el que em diu Blogguer. De fet, és una de les regles.
Doncs ara estava amb la cosa que després de provar tots els remeis, fins i tot el de les panses seques... No, que eren, i són, faves seques, que les tinc aquí al meu costat. Panses seques suposo que és una obvietat, que vol dir més o menys, com era allò?, una tautologia.
Bé, ara això ho hauria d’haver escrit al revés, o sigui, haver començat per tautologia i haver explicat que més o menys una tautologia és una obvietat, però ha sortit com ha sortit, de vegades em poso filòsof, o em fico a fer de filòsof quan de filòsof no en tinc res més que un batxillerat i una assignatura a primer que ens feia, si no me’n recordo malament, en Pla i Arxé, pot ser? O aquest feia literatura?
Els confonc tots, ni me’n recordo de qui ens feia català, era una dona, aquell any que encara cuejava el general, per pocs mesos. Hi havia una assignatura de català? Devia ser d’estranquis. Hi ha gent que se’n recorda de tots els seus profes de la carrera, jo només dels últims i d’algun més d’abans. Però de primer re. També és veritat que anava poc a classe. Eren altres temps, i allò que t’agrada fer altres coses i tal. Millor que no ho expliqueu gaire, tot això.
Què se n’ha fet, d’en Pla? És mort —amb perdó si és viu—? Fa temps que no en sento a parlar. Fins fa no gaire encara escrivia als diaris.
Parlant d’escriure, ahir em vaig emprenyar com... com... i ara com s’ha de seguir, si estàs molt emprenyat amb algú? Com sigui, molt emprenyat. Amb X, em vaig emprenyar amb X. Aquesta X és d’incògnit, no de Xavier, ni de... això em penso que ja ho vaig explicar. Però ara no puc dir per què m’hi vaig emprenyar, esclar, perquè em penso que X llegeix això i es podria sentir molest que ventilés aquesta qüestió en públic, ni que fos d’incògnit. Ja potser he dit massa.
També, a part d’emprenyar-me amb X, també vaig fer una bona obra. Em sembla recordar que els escoltes deien una B.A. Doncs una B.A. Quina B.A., us preguntareu? Doncs us l’explicaré. Però ara no sé si explicant una B.A. deixava de ser una B.A., per allò que s’hi ficava l’orgull i tal, i llavors l’orgull era una M.A. i per tant anuŀlava la B.A., o la neutralitzava.
És igual, l’explicaré, perquè explicar-la, encara que només sigui explicar-la a X, i encara, que com he dit potser és l’única persona del món que llegeix aquest bloc absurd, no que potser són dues, que L em va dir —hola, L— que també el llegia... Ara m’he perdut. Rellegeixo. Ah sí, que l’explicaré encara que només siguin dues, o una i mitja, perquè ja he dit que X no sé si el llegeix, doncs encara que siguin una —hola, L— i mitja, m’anirà bé per a l’autoestima.
Vaig arreglar una làmpada. De peu, la que tenim al rebedor. Jo solet. I, atenció, no sols hi vaig posar un cable nou, des de l’endoll fins a la làmpada, que ja he dit que és de peu, sinó que, atenció, eh?, hi faig posar al mig del cable un interruptor d’aquells que els pitges amb el peu i la làmpada s’encén. Per què ho vaig fer així? Perquè abans la làmpada de peu del rebedor l’enceníem —l’enceníem o l’obríem?, sempre em faig un lio amb això, pel maleït, la maleïda diglòssia—, l’enceníem des d’un interruptor que teníem, que tenim, al costat de la làmpada.
O sigui —he fet punt i a part perquè ho diuen les regles—, l’operació era, entres a casa, encens el llum del sostre, amb aquesta llum arribes a l’interruptor de la làmpada de peu, encens la làmpada de peu —em va costar un munt aprendre a escriure làmpada, de dir-ho encara no ho dic gaire, només a gent de confiança que sé que no s’enriuran—, doncs, encens la làmpada de peu, tornes a l’entrada i apagues el llum del sostre. I ja estava.
Doncs el segon interruptor s’havia fet malbé, tot i que és de la casa Simón. Un altre dia explicaré una anècdota que em va passar amb els de la casa Simón. Doncs resulta que vaig anar a cal manyà, o com es diguin els súpers aquests que tenen tot de coses per fer arranjaments... No, un altre dia. Ara ja plego, que se m’ha fet massa llarg i més o menys ja m’he desvetllat una mica.
Doncs ara estava amb la cosa que després de provar tots els remeis, fins i tot el de les panses seques... No, que eren, i són, faves seques, que les tinc aquí al meu costat. Panses seques suposo que és una obvietat, que vol dir més o menys, com era allò?, una tautologia.
Bé, ara això ho hauria d’haver escrit al revés, o sigui, haver començat per tautologia i haver explicat que més o menys una tautologia és una obvietat, però ha sortit com ha sortit, de vegades em poso filòsof, o em fico a fer de filòsof quan de filòsof no en tinc res més que un batxillerat i una assignatura a primer que ens feia, si no me’n recordo malament, en Pla i Arxé, pot ser? O aquest feia literatura?
Els confonc tots, ni me’n recordo de qui ens feia català, era una dona, aquell any que encara cuejava el general, per pocs mesos. Hi havia una assignatura de català? Devia ser d’estranquis. Hi ha gent que se’n recorda de tots els seus profes de la carrera, jo només dels últims i d’algun més d’abans. Però de primer re. També és veritat que anava poc a classe. Eren altres temps, i allò que t’agrada fer altres coses i tal. Millor que no ho expliqueu gaire, tot això.
Què se n’ha fet, d’en Pla? És mort —amb perdó si és viu—? Fa temps que no en sento a parlar. Fins fa no gaire encara escrivia als diaris.
Parlant d’escriure, ahir em vaig emprenyar com... com... i ara com s’ha de seguir, si estàs molt emprenyat amb algú? Com sigui, molt emprenyat. Amb X, em vaig emprenyar amb X. Aquesta X és d’incògnit, no de Xavier, ni de... això em penso que ja ho vaig explicar. Però ara no puc dir per què m’hi vaig emprenyar, esclar, perquè em penso que X llegeix això i es podria sentir molest que ventilés aquesta qüestió en públic, ni que fos d’incògnit. Ja potser he dit massa.
També, a part d’emprenyar-me amb X, també vaig fer una bona obra. Em sembla recordar que els escoltes deien una B.A. Doncs una B.A. Quina B.A., us preguntareu? Doncs us l’explicaré. Però ara no sé si explicant una B.A. deixava de ser una B.A., per allò que s’hi ficava l’orgull i tal, i llavors l’orgull era una M.A. i per tant anuŀlava la B.A., o la neutralitzava.
És igual, l’explicaré, perquè explicar-la, encara que només sigui explicar-la a X, i encara, que com he dit potser és l’única persona del món que llegeix aquest bloc absurd, no que potser són dues, que L em va dir —hola, L— que també el llegia... Ara m’he perdut. Rellegeixo. Ah sí, que l’explicaré encara que només siguin dues, o una i mitja, perquè ja he dit que X no sé si el llegeix, doncs encara que siguin una —hola, L— i mitja, m’anirà bé per a l’autoestima.
Vaig arreglar una làmpada. De peu, la que tenim al rebedor. Jo solet. I, atenció, no sols hi vaig posar un cable nou, des de l’endoll fins a la làmpada, que ja he dit que és de peu, sinó que, atenció, eh?, hi faig posar al mig del cable un interruptor d’aquells que els pitges amb el peu i la làmpada s’encén. Per què ho vaig fer així? Perquè abans la làmpada de peu del rebedor l’enceníem —l’enceníem o l’obríem?, sempre em faig un lio amb això, pel maleït, la maleïda diglòssia—, l’enceníem des d’un interruptor que teníem, que tenim, al costat de la làmpada.
O sigui —he fet punt i a part perquè ho diuen les regles—, l’operació era, entres a casa, encens el llum del sostre, amb aquesta llum arribes a l’interruptor de la làmpada de peu, encens la làmpada de peu —em va costar un munt aprendre a escriure làmpada, de dir-ho encara no ho dic gaire, només a gent de confiança que sé que no s’enriuran—, doncs, encens la làmpada de peu, tornes a l’entrada i apagues el llum del sostre. I ja estava.
Doncs el segon interruptor s’havia fet malbé, tot i que és de la casa Simón. Un altre dia explicaré una anècdota que em va passar amb els de la casa Simón. Doncs resulta que vaig anar a cal manyà, o com es diguin els súpers aquests que tenen tot de coses per fer arranjaments... No, un altre dia. Ara ja plego, que se m’ha fet massa llarg i més o menys ja m’he desvetllat una mica.
divendres, 2 de maig del 2014
(100 yu escaix)
H estat una bona estona veient-hii doble., com borratxo., No tinc ressaca, aix´ò no. I direu, llavors com escriu, si no ih veu? I és una bvona pregunta. Perquè hi començo a veure, però per etapes. O sigui, ara hi veig més o menys bé perreveure el teclat, si m`hi poso a un pam ju,tts un pam,¿+ però encara hi veig doble aquan miro a la pantalla, de manera que no sé com escri, o com quedam la veritatalla veritat.
No veig la pantalla, la vista no hi arriba.
I és èr aqixo qie faig l’improvisat. pewerque no puc treballar. no piuv correghit
És curiós, no? Deia que curiós és una paraula que dic molts, o que escric molt. Ara torno a veure-hi una mica doble, com abans, el teclat, o sigui que encara deu ser més divertit com queda la coisa. Però ara poenso, i com t’ho faràs poer penjar l’article a l’improvisats, si no t’hi veus?. Doncs no ho sé, no hi havia caigut. Però és veritat, si no veig la pantalla no podré obrir el blogguer. Perquè ra no el tinc obert, que ja sabeu que primer escric al word i despres ho penjo al Blogerg, llavors serà divetrti.
I què més. Doncs que em penso que deu estar sortint un improvisat absurd. M’ho penso i és així, clars Ara far´ñe un return perquè les regles deien que els psaràgrafs habien de ser curts. Sort que el retur es veu be. Torno a veure més o menys bé el tecla, però la pantalla no, Return, deia
Calla, que ara em ve una idea per obrir el Bblogger. I ´ñes que per al bLogger no necessito veure el teclat i la pantalla¡a l’hora, simplement acosto el nas a la pantalla i llavors veuré la pantalla i obrlo el blogger que s’obre amb el ratolí i ja està.
Perwquè és veritat, ara escric amb el nas gairebé al damint de la pantalla, no del teclat i és l’unica manera de veure el teclet bé-
bav, vaig al blolgger i ho penso. Però no sé quin número d’improvisat és aquest. hi posaré cent i pico, perquè de cent sí wque havia passa. això seegur. i en aquest cas no comprovare com ha quedat ler improvistat, que així será més divbertit.
O patètitkc.
Ah, i aprofitaré l’estona que duri quest amodorra alcolhcia per menjat-me unes faves seques que vaig comprar als pakis d’aqui al davacuant, que diu J que les faves seques són molt dures, perquò joliu suggereixo qued potser les han bulliat abans d’assecar-.es i per aqiexò no són duren. I Me’n mejnor perwquem’h dir la mente de capçalrela, no la i la dietitsa, si`quew menkes fruita seca a mig matí i tambhe a mitja tarda. Quue m’haig d’engreixar. Veu,s, nhi n’ha gent que w voldriaç feroperACIÓ BIKINI PERW 8( ara se m’han pos`t les majuscules però això sí que ho he cvist i ho he canviat de seguida) aprimar-se i jo hafi de fer per aprimar-menol per engreixar-me.
Bva, proiu i a més k enlm despreto, cntinujo amrrodat .
No aconseguia penjar-ho al Blogger i ara sí, ja hi veig més bé. El penjo tal qual, amb el títol que hi havia posat i tot, sense tocar res.
No veig la pantalla, la vista no hi arriba.
I és èr aqixo qie faig l’improvisat. pewerque no puc treballar. no piuv correghit
És curiós, no? Deia que curiós és una paraula que dic molts, o que escric molt. Ara torno a veure-hi una mica doble, com abans, el teclat, o sigui que encara deu ser més divertit com queda la coisa. Però ara poenso, i com t’ho faràs poer penjar l’article a l’improvisats, si no t’hi veus?. Doncs no ho sé, no hi havia caigut. Però és veritat, si no veig la pantalla no podré obrir el blogguer. Perquè ra no el tinc obert, que ja sabeu que primer escric al word i despres ho penjo al Blogerg, llavors serà divetrti.
I què més. Doncs que em penso que deu estar sortint un improvisat absurd. M’ho penso i és així, clars Ara far´ñe un return perquè les regles deien que els psaràgrafs habien de ser curts. Sort que el retur es veu be. Torno a veure més o menys bé el tecla, però la pantalla no, Return, deia
Calla, que ara em ve una idea per obrir el Bblogger. I ´ñes que per al bLogger no necessito veure el teclat i la pantalla¡a l’hora, simplement acosto el nas a la pantalla i llavors veuré la pantalla i obrlo el blogger que s’obre amb el ratolí i ja està.
Perwquè és veritat, ara escric amb el nas gairebé al damint de la pantalla, no del teclat i és l’unica manera de veure el teclet bé-
bav, vaig al blolgger i ho penso. Però no sé quin número d’improvisat és aquest. hi posaré cent i pico, perquè de cent sí wque havia passa. això seegur. i en aquest cas no comprovare com ha quedat ler improvistat, que així será més divbertit.
O patètitkc.
Ah, i aprofitaré l’estona que duri quest amodorra alcolhcia per menjat-me unes faves seques que vaig comprar als pakis d’aqui al davacuant, que diu J que les faves seques són molt dures, perquò joliu suggereixo qued potser les han bulliat abans d’assecar-.es i per aqiexò no són duren. I Me’n mejnor perwquem’h dir la mente de capçalrela, no la i la dietitsa, si`quew menkes fruita seca a mig matí i tambhe a mitja tarda. Quue m’haig d’engreixar. Veu,s, nhi n’ha gent que w voldriaç feroperACIÓ BIKINI PERW 8( ara se m’han pos`t les majuscules però això sí que ho he cvist i ho he canviat de seguida) aprimar-se i jo hafi de fer per aprimar-menol per engreixar-me.
Bva, proiu i a més k enlm despreto, cntinujo amrrodat .
No aconseguia penjar-ho al Blogger i ara sí, ja hi veig més bé. El penjo tal qual, amb el títol que hi havia posat i tot, sense tocar res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)