Re, impossible. Si intento treballar, m’adormo. Si camino gaire estona, em marejo. I ahir, tanta estona dret, encara em va deixar més baldat i més aixafat.
Però som vius. I aquí un altre cop, sense saber què dir, improvisant, a veure si se’m desemboira el cap.
És clar, després d’allò d’ahir és difícil que et vingui al cap cap altra cosa.
Estic content perquè, sense pretendre-ho, vaig trobar força gent coneguda, gent amb qui tinc una bona amistat o a la qual admiro o totes dues coses. Vaig veure N, M, J, F i més. Això, esclar, a part de la multitud i la molta penya del món de la comunicació que coneixes però que com que no et coneixen gaire, o gens, doncs ja passes de fer l’esforç de dir-los hola perquè seria un no parar.
Tampoc podies parlar gaire estona amb ningú, per la cridòria i per la vibració coŀlectiva —això jo també— i per tot plegat, tret del cas de N, que anava amb molt bona companyia (hola, N i companyia, si llegiu això) i amb qui sí que havíem pogut xerrar una estoneta més llarga, un temps abans que comencés La Gran Moguda. És a dir, quan jo estava més aconillat pensant en el que m’esperava.
Em terroritzen les multituds, i més si criden. Ho vaig dir en confidència a F, que ens coneixem de fa moooolts anys, en un xamfrà de l’Eixample on ens vam refugiar. Em va explicar que el crit “in-indé-indépendèncià” s’havia d’interpretar com una màquina de tren que es posa en marxa.
No sé si la cosa ve d’això o s’ho va inventar en aquell moment, però em va agradar la comparació. I a partir d’aleshores ja vaig sentir el crit d’una altra manera, com més amiga.
I ja han passat vuit minuts, de manera que ho deixo aquí.
