Ecs. Havia de venir aquí i demanar-li a P que em deixés l’ordinador cinc minuts perquè havia de treure’m del damunt el mal gust que deixa una de les feines per mi més dures de fer en una casa: netejar el desaigüe o com es digui de la dutxa.
Té nom, aquesta cosa tan desagradable? Jo en dic desaigües perquè sé que al Segrià o per allà baix a l’Ebre és comú i tradicional, em sembla, fer servir aquesta paraula, encara que sigui espúria. A casa també ho dèiem, però no pel Segrià ni per l’Ebre, sinó per la diglòssia, la influència directa del castellà: el desaigüe de la dutxa i el desaigüe de la pica o del lavabo o... No en dèiem pica, no. Ara no ho sé. Sí, ara sí: aigüera. A la cuina, almenys, aigüera.
Com anava. El desaigüe de la dutxa. Em ve al cap que tenia un nom específic, el desaigüe, que he après després (“après després”, que bonic que és el català). Ara m’ho miro.
...
L’eixidiu!, això era. Quina paraula més fantàstica. Doncs, l’eixidiu de la dutxa. Però per sota, allò que hi ha a sota. Fa venir ganes de cridar al Pepitu (això ho deia un tio meu). A casa ho dèiem d’una altra manera, també frase feta, però ara no em ve al cap.
L’eixidiu, tornem-hi. Miro de fer-ho cada dissabte o cada diumenge, per tenir una mica de temps després per recuperar-me. Em fa tant de fàstic veure allò. S’assembla al personatge aquell que té cucs a la cara de les peŀlis del Johnny Depp, les dels pirates. Però amb pèls. Amb pèls i senyals. Ecs. No sé si pèls i senyals és català o castellà. Bé, el que sigui, ara m’anava bé.
Però si no ho faig jo cada cap de setmana sé que un dia s’ho mira A (i a A encara li deu fer més fàstic). Eeeecs. És que només de pensar-ho... I si ho veu A ho fa; no em renyarà encara que me n’hauria de cuidar jo, ho farà.
No ho puc descriure. Qui ho hagi fet, qui ho faci habitualment o de tant en tant, sabrà de què va.
Bé, ara vaig a fer més coses dels diumenges.
