Ahir va sortir el tema de les dolenteries i vaig pensar de seguida en una i vaig decidir que en la següent improvisada en parlaria, ara que ja ha passat tant de temps. Em penso que no l’he explicada mai a ningú, i mira que em ve al cap un munt de vegades la història.
A veure, que això d’improvisar una història com aquesta no és fàcil. Anem al gra i ja sortirà. Quan tenia tretze o catorze anys vaig estar a punt, però a punt a punt, de llançar des d’un, no sé com es diu, les parets aquestes altes que delimiten el lloc per on passen les vies del tren just abans d’entrar en un túnel, doncs a punt de llançar des d’allà, amb un altre company d’aventures idiotes (en aquest cas no hi fa res que descobreixi que era company i no companya, ara ja no ve d’aquí), un cotxe a la via.
Jo no vaig pensar gaire en el que podria passar si fèiem allò, només pensava que seria divertit, era una aventura, era arriscat. No pensava que podia morir gent, o almenys que hi podria haver ferits, i no diguem si per atzar el cotxe queia just quan passava el tren —la visibilitat en aquell punt on érem no era gaire bona perquè els trens allà venien des d’un revolt tancat, i a més nosaltres seríem darrere el cotxe, empenyent i sense veure gairebé res. No pensava en el que podria venir després, ni després del després.
El cotxe era un Seat 1500 negre i verd que estava allà abandonat des de feia un munt de temps, molt fet malbé. Però conservava les rodes, de manera que es podia moure. El cas és que no recordo qui era el meu còmplice, em ve al cap una cara però penso que no pot ser perquè aquell era força més gran que jo i la idea que en tinc és que era força assenyat. No pot ser que fos aquell, vaja, però si ho fos era en J i ja és mort. No sé exactament per què es va morir, ja feia temps que havíem desconnectat i vaig saber que era mort, jove, només perquè va sortir una petita esquela en un diari, a l’època que jo llegia, per feina, tots els diaris que es publicaven a Catalunya. Tots? Sí, tots, amb bastanta rapidesa i saltant-me algunes seccions, però els llegia tots. I eren de paper, o sigui que ja us podeu imaginar la quantitat de paper que entrava cada dia en aquella empresa.
Però no era ell gairebé segur. Quines coses: recordes tants detalls i en canvi no recordes ni qui era l’altre bèstia que feia allò amb mi. Devia ser, o ho era segur, un company passavolant, d’aquells que apareixen a on som amb la colla i de sobte diuen qui vol venir a no sé on que t’ensenyaré una cosa, i hi vas i hi ha allò i se t’acut —se’m va acudir a mi, això gairebé segur— que podríem fer aquella passada.
Bufa, vuit minuts. Però m’he espavilat. Ja continuaré improvisant aquesta història un altre dia.
