dimecres, 2 d’octubre del 2013

Improvisat (15)

Ja hi tornem a ser. Si això no em deixa treballar, no facturo, si no facturo no cobro, si no cobro no tinc pasta, si no tinc pasta no menjo, si no menjo... ah, ja és això, el mètode mahatma.

Ara sento els nois i noies de l’escola que hi ha aquí dalt. I em fa l’efecte que se sent sempre la seva xerrera, és a dir tota l’estona, que sempre hi són. No tenen classes? Entren i surten quan volen? S’ho fan per torns?

No molesten, més aviat acompanyen, perquè és una cantarella de fons més aviat animant. En aquesta edat, fora d’algun moment que renyeixen, les converses són disteses i més aviat alegres. Altra cosa pot ser què passa a casa els pares d’aquesta jovenalla. En aquesta edat...

Això em porta a les botigues de sota el despatx. No paren de canviar els negocis, sobretot a l’altra banda del carrer. La banda dreta (baixant) és comercial, la banda esquerra és, pel que es veu, bastant penosa, i és per allà per on hi ha més obertures i cloendes ràpides. Munten el negoci, veus que hi ha iŀlusió per la iniciativa que se’ls ha acudit i, esclar, no goses dir-los que per aquella banda del carrer, si no és que encerten molt i molt el negoci, no hi ha res a fer.

Encertar el negoci vol dir que no depengui dels vianants i passavolants, sinó que vagi adreçat a un públic que va allà expressament.

Quan no és així, que és la majoria de vegades, papereries, fleques, bars, cases de menjars, fruiteries, colmados, carnisseries, tot això dura quatre dies —la majoria.

I és curiós, perquè aquesta maledicció de la banda esquerra del carrer (baixant) ve gairebé del capdamunt de República Argentina —des del pont de Vallcarca, si fa no fa, o una mica més amunt—, baixa fins a Lesseps, després continua per Príncep d’Astúries i encara per la Via Augusta gairebé fins a la Diagonal. Algú ho hauria d’estudiar, per què la gent no passa per aquella vorera esquerra.

Hi ha excepcions, eh?, en algun tram en què no hi ha comerços ni en una banda ni en l’altra, o en algun altre tram, com l’últim de República Argentina per dalt, que la cosa va al revés: a la banda dreta no hi ha res que duri gaire i en canvi a la banda esquerra és un bé de Déu de comerços de tota mena.

I prou, ja m’he eixorivit. A veure si aguanto uns minuts més corregint aquest rotllo. Almenys fins a dos quarts d’una, va.