A veure si me’n surto, que això és difícil d’explicar i improvisant encara més.
Imagina’t que algú que t’estimes molt ha dedicat força temps a preparar-te un regal, diguem-ne. Imagina’t que a última hora, quan ja ve a portar-te’l perquè és el teu sant o pel que sigui, d’una manera inexplicable surt de casa seva i s’oblida el regal a dins...
No, així no funciona.
Aviam. Algú ha fet hores extres treballant per a una cosa teva —ho fa ben de gust perquè el seu compromís en aquella diguem-ne empresa conjunta és de ferro colat. Tu li has dit que t’avisi quan acabi la feina perquè necessites allò que està fent. Però tampoc vols collar aquella persona amb presses ni advertències prèvies: saps que és prou responsable i que farà tot el que pugui i tan ràpid i bé com pugui. I de bon grat.
Total, la persona en qüestió acaba, s’oblida d’avisar-te, apaga l’ordinador —la contrasenya del qual és secreta— i se’n va.
Tu, que, per exemple, en aquell moment mires per la finestra i veus com se’n va —i no t’ha avisat, i saps que l’ordinador aquell té contrasenya personal—, què fas?
Aquesta és la disjuntiva. (Allò en què ha estat treballant és important, però ho pots més o menys adobar amb una altra solució d’urgència, si convingués, tot i que serà més car i caldrà dedicar-hi una bona estona.)
L’avises abans que sigui massa tard? D’una manera elegant: només cal que treguis el cap i li facis un crit amable, que segurament ja provocarà la reacció esperada, o si de cas li demanes, donant-ho per suposat pel to de veu, si ha acabat allò.
O bé penses: mira, no passa res, ho arreglem d’aquesta altra manera i ja està.
Jo sóc clarament partidari de la primera opció: avisar-la abans que se n’acabi d’anar. Però no per interès meu, sinó, i em sembla evident, pensant en aquella persona! En el disgust que tindrà l’endemà o el dia que sigui que hagi de tornar —evitar el disgust seu!!—, en veure que no havia acomplert del tot el que se li havia encomanat i sobretot en adonar-se que havia causat un entrebanc. Saps que et vindrà a demanar disculpes, que se sentirà malament, que patirà!
Doncs hi ha gent que no és capaç de fer aquest raonament. Pensen que si l’avises en el moment de marxar és per interès teu i no de l’altra persona. Gent que diu que ja ho arreglarem de tal manera. Gent incapaç de valorar que la sensibilitat de qui ha fet les hores extres —i deixem de banda que són hores extres, a més a més— és superior a la seva —a la d’aquesta gent.
No ho puc entendre. Bé, ho entenc, ho assumeixo, però em sembla que alguna cosa falla quan no fas aquest segon pas: imaginar-te com se sentirà l’altre o l’altra quan vegi que ha comès aquell petit error final... que ha malmès una tarda de feina extra i que ha comportat una despesa extra no prevista.
