L’altre dia M em va dir que tenia el meu costat femení bastant desenvolupat. No em va molestar, al contrari, em va agradar, si el món va cap aquí, i la cosa no és problemàtica per al meu sistema de pensament, jo vaig cap allà. Cap aquí, vull dir, cap al mateix lloc a on va el món. Però la cosa divertida del tema és que no m’ho he proposat, ha anat així, ho ha dit M i M és una de les persones més equilibrades i raonables que conec.
Però ja m’ho havien dit altres.
El món ara va cap a un, com se’n diu? No me’n surto. Una restitució, volia dir, però no és la paraula, n’hi ha una de més precisa. Un rescabalament! Sí, també és això, però no és la que buscava. Com sigui: el món va cap al que sigui de la perspectiva femenina, i ben fet que fa perquè ja era hora.
De manera que m’alegro d’haver avançat ja una mica per aquest camí.
I no sé què més dir. Doncs plego.
Ah, sí!, que no fa ni un mes i mig que vaig llegir un tros d’un llibre de Munro. I avui la fan premi Nobel. Quina vista. Però quina vista de R, perquè va ser R qui me’l va recomanar, o sigui que el mèrit és tot seu.
Ara, ja ho dic, a mi no em va agradar, vaig llegir dos relats i no em van atrapar. De manera que ho vaig deixar córrer.
De tota manera, que el Nobel premiï algú que m’agrada sol ser per pura xamba.
