Tornem-hi.
Després de l’ensurt —positiu!, i alhora incert— de divendres, dilluns va tornar tot a post (traducció lliure de tutto a posto; ja que no podem dir puesto, diguem post; de fet sí que es diu post de guàrdia o post de comandament).
Doncs això, tot a post.
I això era el que tenia al cap aquest matí, pensant has de fer un improvisat sobre el tema, i ara no sé què més dir i a més a més no em ve de gust parlar del tema.
Això em fa recordar allò de les peŀlícules quan hi ha hagut una desgràcia o algú ha tingut un problema. S’hi acosta l’amic o l’amiga, el pare o la mare, el mestre o la mestra, i diu a la víctima: “Vols que en parlem?”, “En vols parlar?” Està bé, és una bona frase, jo l’he incorporat als meus protocols de psicòleg de pega.
Ara hi caic, just abans-d’ahir parlava amb J sobre què deuen fer aquests equips de psicòlegs i/o psicòlogues que són enviats als llocs on hi ha hagut una tragèdia, per fer costat a les famílies, o a les mateixes víctimes si no han mort i potser han quedat en estat de xoc. Jo no em sé posar a la seva pell. Què deuen dir-los? Com s’hi deuen acostar?
Jo no me’n faig càrrec, no m’ho puc imaginar.
Quan veig que passa una cosa d’aquestes sempre penso el mateix: què els deuen dir. Perquè si fos jo la víctima em penso que el que menys voldria era tenir al costat una persona desconeguda que em digués coses, m’estimaria més estar sol i esperar a poder abraçar fort, molt fort, el primer o la primera de la família, el primer amic o amiga que arribés a veure’m, a buscar-me. Però esclar, aquesta mena de coses no les saps fins que t’hi trobes.
Són admirables, en qualsevol cas, i ha de ser una feina apassionant.
I ja que parlem de psicologia el mateix dilluns vaig tenir una notícia bona, boníssima, encara l’estic paint.
Però ara no toca.
Una altra cosa que ara recordo. Aquest cap de setmana publicaré al blog “normal”, diguem-ne, un post revolucionari. És una manera de dir-ho. I no serà improvisat. Fa setmanes que hi estic donant voltes.
