dissabte, 5 d’octubre del 2013

Improvisat (17)

No sé si ja en vaig parlar un altre dia. És allò que tens al cap una dèria musical —normalment musical, hi ha altres modalitats que crec que són minoritàries— i no hi ha manera de fer-la marxar.

És clar, si el que et ronda és Laura —aquella estrofa de “la rialla dels teus dits”, quin prodigi d’expressió—, o Te recuerdo Amanda —“la lluvia en el pelo”, la recordes i llavors no sols “las calles mojadas” sinó també les galtes mullades—, o Tears in Heaven —“I must be strong and carry on”—, o From me to you —“If there's anything that you want”— i tantes altres que ara mateix no recordo i com que estic improvisant tampoc no em pararé a mirar-les. Doncs, dic, si són aquestes cap problema.

I de vegades duren dies! No us ha passat? Doncs que bé. Fantàstic.

Però és que de vegades les que se’t fiquen endins —o ja les tenies dins, és clar, simplement passen d’una banda a l’altra del cervell, les molt dallonses (les molt dallonses en aquest cas, no en l’altre)—, deia que el problema és quan les que no et pots treure del cap no són precisament ni d’èpoques ni d’ambients ni del que sigui que en conservis cap bon record.

Per exemple, del temps que vaig estar presoner de l’exèrcit espanyol, dotze mesos en total repartits en dues tandes. És horrorós. Himnes que vas sentir milers de vegades i que et van quedar gravats: Ardor guerrero, Montañas nevadas, El novio de la muerte i altres hits del moment i del lloc. Atado y bien atado. Ja ho crec: encara em dura.

I quan són tonades sense lletra, com el Txunta txunta tatxunta tatatxunta tatatxun txun txun, tatatatatatxun. Quin horror, Déu meu! I si quan em faci (més) gran i repapiegi de debò el que em ve al cap és tota aquesta cosa? Què pensaran? Que aquest és el Pere autèntic, que s’amagava sota mil capes?

Per no parlar de records, normalment flaixos ràpids però que et fan posar la pell de gallina perquè penses que aquell dia vas a estar a punt de... Buf.

Encara que sigui dissabte, aquest ha sortit ràpid de debò.