Torno a estar grogui.
Avui dino amb J i N. Sé que hi estaré bé. Em fa iŀlusió i tot.
M’ha trucat fa un moment M dient que el restaurant Neri, al qual jo els havia proposat —a M i R— anar perquè no el coneixia i casa nostra d’Igualada, la dels avis materns, era coneguda per no sé quin motiu com “cal Neri” —també tenim algun document que escriu “Nery”—, i m’ha dit M que allò és molt car i que hem de buscar una cosa amb menú del dia accessible, encara que pagui jo.
Aquest és un compromís que tinc i que ve de fa dies. Sort que M és més prudent que jo i s’ho ha mirat per internet. Hi he fet després un cop d’ull —en la primera quasi becaina no buscada del matí— i efectivament és car, força car. Em quedaré amb les ganes d’anar-hi.
De tota manera, el nom del restaurant aquest té un origen evident: és al costat de l’església dels felipons, o sigui, dels seguidors de sant Felip Neri. No crec que sant Felip Neri estigui content que el restaurant que porta el seu nom, o cognom, sigui tan car. I menys ara, que anem cap a l’Església dels Pobres (papa Francesc dixit). A veure.
He fullejat per internet l’encíclica que acaba d’escriure i... és molt llarga! Esperaré que en surti un resum. O continuaré fullejant-la, no sé què faré. Però aquest papa em continua agradant.
Ah, ahir em va escriure I, que em va fer propostes interessants sobre assumptes de llengua, i em va dir que em llegeix —això m’ho diuen de tant en tant, per fer-me content, i em fan content, esclar— i que li serveixen les coses que escric.
“Esclar”, ho acabo d’escriure. Ahir Magí Camps responia a una lectora de La Vanguardia explicant-li d’on venia aquest esclar i sobretot dient —això em va agradar especialment—que la gent i els mitjans de comunicació han d’anar per davant dels diccionaris, només faltaria.
I em penso que ja està. Torno a la feina. Sento C i J que enraonen —sobre coses de feina, eh?—, però com que em posaré els cascos cap problema.
