Vas al metge —avui l’endocrinòloga—, que ja és per una derivació de la metge de capçalera, i la nova especialista et deriva a més especialistes. Avui, en concret, a més de pesar-me, mesurar-me, prendre’m la tensió i picar-me els genolls amb un martellet, que això ho fan totes i tots, em mana fer una “analítica” —com els agrada dir això, en comptes d’anàlisi—, em deriva a la dietista, que es veu que m’haurà de fer un règim especial, mana que em facin una “prova d’alè” —això no sé què és ni per a què serveix, m’ho ha explicat però són tantes coses que ja no paeixo el que em diuen— i em recorda que demà tinc psicòloga. Marededéusenyor. Que jo no ho tenia present, que tenia psicòloga, però és que tampoc sé exactament per a què és la psicòloga.
Tot això suposo que ho hauria d’escriure en un altre bloc o blog, però aquí les coses surten tal com ragen, i ara que he obert el word el primer que m’ha vingut al cap és això.
Em sembla evident que la sanitat pública, que és un prodigi d’eficàcia, hauria de ser més eficient. És absurd que tothom et pesi i et prengui mides i daixò, si m’ho acaben de fer fa quinze dies. Però això és el de menys. No pot ser que cada especialista hagi de repetir l’historial de cada pacient, teclejar-lo mentre se l’escolta, fer preguntes que ja has respost mil vegades i que haurien de tenir en una fitxa. I manar que et facin una altra “analítica”. Sembla que facin alhora de banc de sang.
I tot plegat amb presses perquè hi ha altres pacients que s’esperen.
Per no parlar de la creu d’haver de repetir a les persones que hi ha darrere el taulell tantes vegades l’adreça —no miri, aquesta adreça és on vivien els meus pares, la meva des de fa més de quinze anys és aquesta altra, prengui’n nota— i el telèfon, i no sé què més.
Després, encara sort, hem fet un bon dinar, que jo ja tenia preparat d’abans i només havia de reescalfar: arròs negre amb verduretes bullides i llom de porc amb carbassó a la planxa. Quan m’hi poso, m’hi poso. Deliciós. També perquè ja eren quarts de quatre i teníem gana.
Ah, l’endocrinòloga m’ha dit al final que havia de menjar més i de tot. O sigui, no ha entès res del que li he explicat.
Vinga, tornem a la feina.
