Dissabte em vaig perdre per no mirar abans un mapa.
Aquest era el titular de l’improvisat que volia fer dissabte mateix o ahir i no he aconseguit posar-m’hi fins ara. I aquesta frase anterior ja és improvisada perquè no havia pensat què dir després del titular. Entre altres coses perquè dissabte mateix, després de l’aventura, vaig dormir com una criatura, no sé si per l’alleujament de l’aventura conclosa o perquè portava son endarrerida.
I ara no sé què té a veure el dormir amb el pensar què haig de dir.
Sí, que vaig quedar tan descansat que ni ahir ni avui —suposo que és per aquest motiu que deia— no m’he estat adormint per les cantonades, com solia passar-me cada dia últimament i ha tornat a passar-me just abans de dinar avui, i encara ho arrossego, i és per això que m’he posat a fer aquest improvisat del qual només tenia al cap des de fa dos dies el titular.
I he estat a punt de començar per una altra cosa, perquè quan he obert el word per començar a escriure sota el titular “Improvisat” el que em vingués al cap de sobte m’he quedat en blanc, o la son m’ha esborrat el disc dur, i el fet és que he oblidat fins el titular. M’ha vingut al cap de seguida, però, suposo que perquè el que va passar dissabte encara ho duc marcat per dins, vés a saber per quin racó del cervell, però per allà a dins.
Em vaig perdre pels camins d’un racó de la Garrotxa per voler anar sol, punt u, i per no mirar un mapa, punt anterior a l’u —perquè el voler anar sol ja el tenia previst d’abans i justament per això havia de mirar un mapa.
Diu el tòpic que les dones no saben mirar els mapes —entendre’ls, m’imagino— i a mi em passa el mateix. Com que el tòpic no deu ser cert, com no ho són la majoria dels tòpics, no puc atribuir la meva dificultat a entendre els mapes al meu costat femení, que no sé si us he explicat alguna vegada que segons uns quants amics i amigues es veu que tinc força desenvolupat.
En aquest cas, però, no era qüestió d’entendre el mapa sinó de mirar-lo. MIRAR-LO, Peric. Només havies de mirar-lo i t’hauries estalviat tres hores d’errar per aquells camins deixats de la mà de Déu. És veritat que volia caminar sol, però només una estona, perquè de vegades em fa vergonya si vaig acompanyat, ni que sigui per J, dir-li que pari un moment que em roda el cap i hauria d’estar-me quiet una estoneta. Ni tan sols he d’asseure’m i ni molt menys jeure, només aturar-me. Amb això sol també, a poc a poc, s’atura la nòria o la roda.
També és veritat que el perdre’m va ser només relatiu, perquè l’orientació la tenia, sabia quan anava contra direcció i quan anava ben encaminat. El que no sabia era trobar la manera d’anar d’aquí cap allà en una direcció més o menys dreturera. En descàrrec meu hi ha que vaig ensopegar un camí ral i el vaig anar seguint tot content fins que de sobte va quedar tallat per una carretera i ja no vaig saber continuar.
En total jo crec que devia fer uns vuit o deu quilòmetres, perquè si en línia recta en són ja cinc...
I deixem-ho aquí. No vaig passar por, però sí una mica d’ànsia. La pròxima vegada miraré abans el mapa, ni que sigui el de G. O bé caminaré acompanyat, sense vergonya de dir prou quan toqui.
