dimarts, 12 de novembre del 2013

Improvisat (34)

Acabo la jornada laboral i m’hi poso cinc minuts —que potser seran deu, però avui no ve d’aquí—, em ve de gust. Estic agafant addicció a aquest blog? Durarà gaire? M’enganxarà per sempre? Serà aquest el blog que sempre havia volgut escriure? Només Déu ho sap.

Déu. Ara hi he pensat, com un flaix, quan escrivia aquesta frase d’aquí dalt —que és una frase feta i no va més enllà d’això. I ara ara ara mateix —ahoritita mismo, que diuen a Mèxic— m’he dit: tants improvisats i no has parlat de Déu; potser és que no és tan important en la teva vida.

I no, crec que no, si no n’he parlat és perquè no m’ha vingut al cap o perquè al començar a escriure les altres vegades ja tenia una idea mare, un titular per a l’improvisat.

“Crec que no”, acabo d’escriure, i en sentit originari aquest “crec” l’hauríem —l’hauria— de reservar justament a Déu. Però és veritat que en català quan fem servir el “crec” és en sentit d’opinió, no de creença.

I aquí mateix ja entrem en terra de polèmica, perquè per alguns creença i opinió és el mateix.

No sé si era Graham Greene que deia que envejava els descreguts perquè no creure era molt fàcil, et deixes portar i ja està.

Entenc —i suposo que s’entén— el sentit en què ho deia Greene o qui fos, però a mi això em penso que no m’ha passat mai. Vull dir, que no he concebut mai la meva vida d’una manera atea. I he llegit Nietzsche, Hegel, Marx, Gide... Tots els que vulgueu. Freud no, perquè sempre m’ha semblat un impostor, un espavilat com la majoria d’aquesta gent que escriuen llibres d’autoajuda. I disculpes als que el tingueu en un altar.

I ara se m’ha escapat aquest “als que el tingueu en un altar” :-) Heu de reconèixer, hem de reconèixer que tots tenim els nostres altars, si no són uns són uns altres, si no són uns déus són uns altres. I ens hi aferrem, i els defensem. Són les nostres creences. Des del punt de vista del descregut (respecte a Déu) totes aquestes creences, o dèries, o supersticions que té tothom o gairebé tothom són iguals. Pel creient (en Déu, vull dir en el déu dels cristians) no són totes iguals, però és clar, què vols què digui, el creient.

I a més a més Greene s’equivocava doblement, perquè des del punt de vista dels descreguts el que és fàcil és creure. Si creus en Déu tens la vida solucionada —pensen, o penseu—, tot és providència i a més un cop mort te’n vas al cel si has resat prous rosaris o al purgatori si has estat un creient mig mig. I si comets alguna injustícia et confesses i ja està. I els altres, a l’infern de dos en dos, com els advocats i els procuradors.

I no és així, és una mica més complicat.

Perdoneu, però igual com hi ha creients que simplifiquen molt les coses de la religió i tenen llana al clatell, també hi ha descreguts que simplifiquen tant les coses referides a la religió i als religiosos que sembla que igualment portin llana al clatell, perquè donen uns arguments inteŀlectualment decebedors.

I per avui prou religió, que això no és una catequesi. (He escrit primer “prou de religió” i ho he canviat a “prou religió”, perquè no sé si aquest “de” aquí, en aquestes construccions, és genuí o és espuri, encara que es faci servir molt. En qualsevol cas, “prou religió” segur que és correcte —i per a alguns i algunes a més a més segur que us és alleugeridor.)