Vaig decidir que els improvisats no els faria gaire rumiats ni elaborats, han de ser tal com ragen, potser amb alguna idea inicial, sense desenvolupar, com ara la primera frase, fins a la coma, d’aquest primer paràgraf. La resta —fàcil— l’he anat improvisant.
Ara truquen.
La trucada m’ha salvat l’improvisat, perquè ara tinc tema, o no sé si això és saltar-se les regles. Coi, si són meves.
Bé, era J, que viu lluny i volia saber les últimes novetats de la family. I re, hem anat comentant coses i això també m’ha desvetllat... de manera que ara potser hauria de deixar l’improvisat, perquè els improvisats eren per desvetllar-me. O no? No, no, ara recordo els primers, o almenys el primer, i no era per la son sinó per fer un exercici que no sé per què se’m va acudir.
Se’m va acudir i ja està, què n’has de fer.
Però després és veritat que la majoria dels improvisats eren per treure’m núvols del cap, físics —son— o anímics —mitja depre, mig desconcert, mitges trepidacions. En fi, per agafar el to. Ara que dic “depre”, ha de quedar clar que quan dic “depre” vull dir depre, allò que no saps què tens o que et lleves raru i tristot. Que això no és res, una depre tal com ve se’n va, depèn dels dies, com si diguéssim.
En canvi, quan parli de “depressió”, si en parlo —no per mi, espero!, sinó per altres—, vol dir depressió de veritat, allò que passes a ser no res i el món sencer et pressiona el pit i només vols morir-te i et fiques al llit i no vols veure ningú ni vols menjar ni beure i no saps per què ni per a què de res i odies tot i tothom i no saps qui ets ni per què ets i només penses en no res i tot és negre o gris fort de formigó i no hi ha cap llum al final del túnel perquè de fet no és un túnel sinó una tomba i no pots pensar ni en no res i no ets ningú i això dura dies i dies i potser mesos i potser anys i potser tota la vida, vida que pot ser molt curta i no arribar a gastar els anys que dic.
Rellegeixo aquest paràgraf i m’agrada. Mira, autoestima. Us prometo que l’he escrit tot seguit —només he tret després les comes que hi havia posat quan ho escrivia, perquè sense comes em sembla més expressiu i més exacte—, deia que l’he escrit a raig perquè és un tema que he seguit de prop i he estudiat força, i perquè he parlat força amb gent que ho ha patit i que ha sobreviscut per poder explicar-ho.
Buf, entre trucada de J i aquesta botifarra que m’acaba de sortir ja puc tirar endavant la resta de la tarda. A veure.
