Ho he provat tot: anar a donar un volt, comprar un sobre d’aquests encoixinats per dins per enviar un llibre i uns retalls de diari a M, que fa temps que els hi volia enviar, enganxar-hi els segells espanyols —fins quan espanyols?—, tirar-lo a la bústia —encara me’n recordo de quan deia bussó—, beure aigua a galet, menjar-me uns cacauets —he estat a punt de posar-hi una h enmig, com em passa també amb els coets—, endreçar el calaix dels mals endreços del despatx que fa anys havia d’endreçar —és petit i ho fet en un no-res— i on hi havia quatre medecines —segur que la meitat caducades però no ho he volgut ni mirar; si al tercer món, o almenys a Colòmbia, on n’envio de tant en tant, se les prenen caducades, per què no em poden servir també a mi?—, targetes de visita moltes segurament de gent que fa mil anys me les va donar —tampoc no he volgut ni mirar-me-les, només les he amuntegat, un altre dia me les miraré i en llençaré, segur, un 90 %—, una maquineta, dos encenedors que no funcionen i que he llençat sobre la marxa, una goma d’esborrar, dos bolígrafs vermells que funcionen perquè fa poc els van fer servir en una reunió de l’A que vam tenir al despatx i que els poso al mig de la taula de reunions amb uns fulls de paper —sempre em demanen com és que hi han aquelles pedres a la vitrina—, i ja no sé què més hi havia al calaix perquè ho he fet ja fa una estona... i ara m’he perdut amb aquesta frase que no sé si es pot dir frase o tirallonga o què.
Doncs re, que he fet tot això i, com sempre, m’he adonat que només funcionaria fer un improvisat. Hauria de trobar altres mecanismes. Al migdia prenc dos cafès i això em dóna corda per a una bona estona de la tarda, i com que ara no m’afecta per a la nit, ni aquests dos del migdia ni el nescafè del matí, doncs vinga, tu, cafè a manta. No m’afecta a la nit perquè, em sembla que ja ho he dit, gràcies a un còctel farmacèutic que em van receptar, dormo com una criatura. Encara sort, no?
I m’ha quedat una cosa pendent que se m’ha acudit quan escrivia la tirallonga de dalt, que és que el símbol % ha d’anar separat de la xifra, i no, com feia jo fins fa molt poc i ho havia corregit i tot en escrits d’altres, ajuntat a la xifra. És a dir, que el símbol % és com el €, que també he corregit centenars de vegades però en aquest cas per separar-lo de la xifra, com ho posaven multituds de clients. Curiós: en un cas sabia sense dubtar-ho que era símbol i havia d’anar separat, el cas de €, i en l’altre ni havia pensat que era símbol, i evidentment ho és, i per tant ha d’anar separat —el cas de %.
No sé si s’entén això, però jo ja m’entenc i és el que m’importa.
Els improvisats són sobretot per a mi. I a més són meus.
Apa.
