Ara, en aquestes alçades o a aquestes alçades... o en aquest punt de la tarda, perquè em penso que “a/en aquestes alçades” encara no es pot dir. Ara et poses a fer un improvisat? I us diré, sí, perquè m’han renyat per una feina que havia d’haver enllestit entre avui i dilluns i no la tindre fins no sé quan.
M’han renyat és un dir. Gràcies a Déu, no em renyen gaire. Però els que som de mena així, no sé com es diu, ara... susceptibles?, o no, sensitius, tampoc, no ho sé, sensibles, potser sí, però sensibles és com dir, és que jo sóc molt sensible, escolti, o sigui, és posar-se medalles. O sigui, deixem-ho entre sensible i susceptible. I ara no sé per on anàvem.
Bueno, sí, que em direu, com és que fa dies —perquè fa dies, oi?, o és que el temps ha passat tan a poc a poc que en realitat han estat només 24 —odio amb totes les meves forces escriure amb lletres tota la desena aquesta de vint-i-u fins a trenta, és molt complicat, tu, qui s’ho va inventar?, Fabra?, o ja venia d’abans?—, per on anàvem, sí que potser només han passat 24 hores, o trenta —trenta cap problema—, o trenta-sis —no és tan difícil ni de lluny, el que és difícil és guionet + i + guionet, gairebé tan odiós com lingüístic, aquesta és la pitjor, la campiona, i derivats, que no em surten mai a la primera, o abans-d’ahir, que la seqüència guionet + d + apòstrof tampoc és fàcil, i ara que he escrit seqüència, aquesta i altres de similars tampoc són gens fàcils, i per què no és fàcil tot això, senyor escrividor, em direu, i us respondré que... però ara m’he perdut en aquesta frase però com que recordo el fil principal —miracle!— hi torno. Però abans seguim les normes
i saltem de paràgraf. (Però no sé si segueixo gaire les normes, últimament, fa temps que no les repasso.) Bueno, tornem-hi, i ara demano a la senyora Inspiració —haha— que no em distregui, perquè el fil principal era allò del temps que em penso que havia passat des de l’últim improvisat —veus?, aquest també em costa, apòstrof + accent + u—, però la senyora Inspiració Hahà no em deixa —Hahà amb majúscula, tu, quina troballa!—, però el Peric avui està fet un campió i continua recordant el motiu principal de l’improvisat. Bé, no sé si era el principal però sí que era el que hi ha dedicat... “Era el que hi ha dedicat” no funciona sintàcticament, i és el segon cop que m’hi trobo en poques hores. Però tornem-hi i no ens cansem de lluitar per la bona causa de no perdre el fil. Però abans complim les normes.
I és que han estat les últimes hores, o els últims dies, apassionants, o més que apassionants molt moguts, no exactament estressants, simplement molt moguts, amunt i avall, i ara això i ara allò, i llavors no hem fet la feina i per això ara l’haig de fer i... Bingo, me’n recordo, aquest era el motiu. Què foto jo a aquestes o en aquestes hores —alçades!, ho he dit abans!, sóc un campió de la memòria!, clap clap—, que foto o què faig, que vam dir que en aquest bloc seríem políticament correctes, o almenys ho diuen les regles, i m’he tornat a perdre.
El cas és que m’he animat, i amb això en tinc prou. A veure si aguanto fins a quarts de vuit. Ui, impossible, però ja faré alguna altra cosa, uns quants tuits des d’un compte secret que no coneixeu i que és molt mogudet i m’ho passo d’allò més bé perquè el meu, l’oficial, és un muermu insuportable, vinga a sentenciar coses. El tal vigilant ja cansa.
Però hem dit que plegàvem, doncs va.
