Em direu com és que he estat tants dies sense escriure improvisats, i us contestaré que ha sigut perquè he estat bastant pressionat per diverses circumstàncies i no hi ha hagut manera ni de treballar gaire ni d’adormir-me.
I llavors què més, perquè de moment estic igual, m’adormo, igual.
No sé què més.
Sí. Ahir, no, abans d’ahir, vam tenir una reunió al despatx de gent del ram que ens dediquem a conspirar per una causa, una reunió, doncs, de conspiradors. I vam ser quinze o setze. Com que per als setze que havíem de ser —i que vam ser, no perquè tots els compromesos vinguessin sinó, com passa sempre en aquests casos, alguns dels compromesos no van venir i en canvi sí que van venir alguns, uns quants, d’imprevistos. Doncs no teníem cadires suficients, tot i agafant la meva, la de C, en fi, totes.
I què vaig fer? Doncs vaig dedicar gairebé tota una tarda a arreglar unes cadires que teníem abandonades al quarto dels mals endreços del despatx —un despatx comme il faut ha de tenir quarto dels mals endreços, i el nostre, a més, és gran. I allà hi havia tres cadires —ens en faltaven quatre— amb el seient enfonsat.
I continuo igual d’adormit.
Però vaig...
M’he adormit un altre com al damunt del teclat.
Vaig trobar també unes fustes, una mena de
I m’he tornat a adormir. Avui la cosa és bastant fotuda.
No sé què fer, ara me n’aniré a prendre el sol, a veure què.
No, que el sol no el puc prendre, que diu que provoca càncer. Càncer? Tant de bo. I a mi que m’importa tindre càncer? Ja no ve d’aquí. De fet aquests dies m’està passant una cosa que no puc dir perquè és massa estranya i no és per comentar-la així, a tothom. vés a saber, qui ens escolta. La gent de Fdez Díaz? vés a saber, o segur, aquests segur.
Però re, tu, parlo de càncer i de Fdz Díaz i continuo adormint-me damunt el teclat. Fabulós còctel, el d’avui. Efectiu, almenys en un aspecte.
Tornem-hi. Me’n vaig.
