Espectacular l’avanç o com es digui, que moltes vegades no sé si és avanç, avançament o avenç, i no sé si més possibilitats, en aquestes coses sempre m’entrebanco i no sé què més fer per avançar —aquí sí que no tinc dubtes, amb el verb... sobretot perquè només n’hi ha un.
És un desastre, aixo de la diglòssia. Perquè, ai, en castellà l’avançament d’avans, no, d’abans —en això no dubto, ha estat un error purament de lapsus— i ara no sé què deia, perquè sempre m’entrebanco a còpia d’introduir guions i dins dels guions parèntesis i dins dels parèntesis claudàtors, i dins dels claudàtors lletra més petita, o de colors o... en tot això he après molt últimament a la feina.
Feina que he o haig d’acabar aviat, demà o màxim demà passat al matí, perquè demà passat haig de començar a fer maletes i a mirar plànols i a concentrar-me molts per superar el tràngol inicial d’una aventura que no sé per què m’atreveixo a afrontar aquest any, i tot això no sé si és una improvisació o la història de la meva vida explicada de manera racional.
I no, no vull explicar la meva vida, vull anar més de pressa i improvisar del tot, que si no no em desperto perquè de fet aquest improvisat l’he obert perquè volia despertar-me que m’he adormit i si em poso a explicar la meva vida m’aturo i m’adormo igual perquè la meva vida no m’interessa explicar-la, a més era una de les regles d’aquests improvisats, no explicar la meva vida que no interessa a ningú i si interessa serà a voieurs o voieures —per que no ho escrivim així de manera definitiva, quina necessitat hi ha d’esperar que ens beneeixin el llenguatge quan ja l’hem assimilat i ja l’hem introduït dins el nostre parlar habitual, perquè som tan mesells o com es digui allò de no saber anar a la nostra ni quan escrivim els nostres propis escrits. I ja que hi som, per què a la gent li costa tant —he escrit “a la gent” i no volia dir a la gent sinó a alguna gent o a tota la gent, bueno, que els costa dir... no sé què els costa dir.
–i aquest paràgraf anterior ha anat contra les regles perquè era molt... però això ja ho he dit un munt de vegades i les regles prohibeixen repetir les coses si te’n recordes que ja les has dit, i en aquest cas me’n recordo o m’enrecordo, que amb l’A som força amics, i a més ahir vaig... no, això no li interessa a ningú i a més ara acabo de caure que el tema de m’enrecordo ja n’hem parlat, de manera que he tornat a contravenir les normes en aquest punt concret, i el tema de contravenir les normes també l’he dit, aquí mateix, i per tant podem seguir fins a l’infinit, cosa que, fins a l’infinit, ja ho escrit altres vegades
M’ha quedat una cosa pendent en el paràgraf anterior, que he dit, ara en parlaràs, de seguida, però em passa que si no obro de seguida parèntesis o guions sé que no me’n recordaré perquè em ficaré en una altra cosa, i llavors ja... m’he perdut.
Però sí!, miracle, me n’he recordat —no obro parèntesi o guió llarg, que em perdré altra vegada—, veus ara ho he aconseguit i sé que parlava de la polèmica sobre li interessa i l’interessa, que absurd. I quines altres coses tan absurdes com aquestes, de no entendre que en aquestes coses hi ha claríssimament un complement directe i un d’indirecte, que jo quan era jove es deia així complement i no objecte, que és com es diu ara contínuament, encara que també s’entén i més o menys s’accepta, encara que amb marca d’antic, que ve a dir resclosit, i això de la marca de dels diccionaris sempre m’ha fet gràcia perquè l’antiguitat la podria marcar el diccionari pràcticament de totes les veus del diccionari perquè quan apareix el diccionari, i ara dic el de paper ja tot és antic, i ara això del paper em porta al tema del paper versus el digital, que hi ha gent que diu que el paper desapareixerà
i salto de paràgraf perquè les regl... ah, no que hem dit que ara les regles no les tindria en compte en aquest punt concret, i ara no sé què deia i m’he tornat a perdre per culpa de no recordar que ja no havia de pensar en les regles, i, veus, quan estàs massa pendent de les regles, de les regles que siguin és molt fàcil perdre el fil de la vida, i ara sóc conscient d’haver escrit una frase important que potser podria esculpir-se i tot, però ara ja fa unes quantes ratlles que he saltat pàgina i que per tant hauria de... però, veus?, ara estic una altra vegada saltant-me el que acabo de dir sobre saltar-se les regles, i ara torno a anar a allò de l’infinit, i com que ja m’he cansat de repetir coses, me’n vaig a veure si abans d’un quart de tres he acabat l’objectiu que tenia que crec que sí que l’acabaré perquè ara estic molt més despert que abans de manera que he acomplert o complert l’objectiu i prou
