Quin horror de somni. El meu metge de capçalera de quan jo era jovenet –que ara fa molts anys que no el veig, deu ser mort– em diu, dins del malson, que m’havien d’amputar el dallò –el dallò, ja m’enteneu, el fet diferencial–, perquè tenia no sé quina malaltia. I per fer-ho, ja que jo em resistia com un porc en dia de matança, ell cridava gent –tothom era gent coneguda, però jo no els veia les cares– que m’havien d’agafar mans i peus, cames i braços, i estirar fort perquè no em bellugués.
En aquesta tessitura, just aquí, ha sonat el despertador. Encara sort. Però fixeu-vos com són els somnis i els desvetllaments, que el primer que he fet, d’esma, ha sigut comprovar que estava íntegre. Buf.
Perdoneu, no volia parlar d’això... No volia parlar de res, de fet, el que passa és que mentre obres el word, aquests segons que passen et demanes, i ara què diré?, i llavors m’ha vingut això... No, és mentida, demano excuses per aquesta mentida: aquest article està poc improvisat, fa trampa. Vull dir, l’he escrit sense pensar-lo gaire però l’he escrit sabent clarament sobre què escriuria i m’he fet un esquema mental abans d’obrir el word i l’he escrit massa a poc a poc. O sigui, no hauria de comptar.
De fet, ara mateix no estava mig adormit, sinó que pensava que em venia de gust fer un improvisat per explicar lo del somni. Però les excuses i aquesta explicació sí que són improvisades, perquè no pensava demanar-les ni pensava explicar res, és després que m’he adonat que l’article no colaria com a improvisat perquè era massa rodó —redó, que diuen allà baix i això em porta a les meves relacions amb gent d’allà abaix, i això em porta a les segones interpretacions de segons quines paraules com ara relacions, i d’això ja n’hem parlat i ara mateix faig el propòsit ferm de recordar-ho quan acabi aquest article per apuntar-m’ho i fer un article seriós sobre el tema al bloc seriós. I se m’escapa bloc en comptes de blog contínuament, i ara el word em subratlla blog, ara, de sobte.
Però parlàvem de Freud i tal, que me’n recordo, perquè la primera part d’aquest article estava molt rumiada, o bastant rumiada, ara no exagerem, però he demanat disculpes i tot per la trampa contra les lleis dels improvisats.
Freud.
Doncs això.
I ara se m’acaba d’ocórrer el partit que podria treure Freud d’aquest somni i de la resta, “paradigma de la latent castració vital”. Em sona que ja vaig malparlar de Freud un dia, tinc una fixació amb Freud, ara me n’adono, això mateix, aquesta fixació, també deu tenir la seva interpretació freudiana.
No tornem a Freud, que m’embalo.
