Segur que us pensàveu que si no feia improvisats era perquè havia aconseguit treballar sense adormir-me? Doncs no.
Aquests dies he fet de tot: piular pel tuiter, buscar gent per seguir, retuitar, destruir algunes idees prefixades sobre el tema tuiter, ordenar la gent que segueixo cadascú al lloc que li pertoca, escriure articles per a aquí i allà (els meus blocs públics, els semipúblics, els secrets), implementar...
Implementar, és una paraula que m’agrada, vés per on. Em sembla que omple un buit, que dóna una alternativa a desenvolupar i desenrotllar, i que, no sé què més té de positiu.
Però té de negatiu que molts cops té alternatives més senzilles, i en canvi s’ha imposat implementar per a tot. I això és el que fa que no m’agradi per aquesta banda, perquè llavors si tu el fas servir sembla que caiguis en el tòpic, en el corrent que segueix tothom.
Aquest és un tema apassionant: el d’anar per la vida com si fos un joc d’escacs, de pensar en les conseqüències que tindrà allò, no sols les immediates, que aquestes tothom que tingui un dit de front les veu... o sigui, saps que si dónes una empenta a una ampolla, l’ampolla caurà i molt probablement es trencarà. Les següents conseqüències, no immediates, són que si cau i es trenca allò quedarà ple de vidres i si l’ampolla era plena les estovalles, la taula, el terra, tot quedarà ple del líquid –posem que era vi negre– que contenia l’ampolla. Les següents conseqüències són que caldrà recollir els vidres, els més grossos un per un, els altres escombrar-los, embolicar-los bé perquè ningú no es talli, retirar les estovalles i ficar-les a l’aigüera o en un cossi en remull o bé directament a la rentadora, eixugar la taula, el terra, etc., buscar el llevataques en sec per a les taques que pugui haver-hi en la roba d’algú que hi havia a la taula i que li havia quedat una taca de les que es poden treure amb el llevataques en sec o bé no es treuen però el llevataques fa que després la taca es pugui eliminar amb més facilitat.
Tot això i més hi ha gent que ho veu en una dècima de segon en el moment mateix en què cau l’ampolla —imaginem-nos ara que l’ampolla cau per accident, que potser ets tu qui sense voler li dónes una empenta amb el colze— i hi ha altra gent que no ho veu.
Doncs això, aplicat a la vida ordinària... Però no, no és això el que volia dir, el tema de l’ampolla i tal. El que volia dir és que hi ha gent que és primària i gent que és secundària. Quin descobriment. Alguns tenim reaccions tardanes. Tampoc és això el que volia explicar.
De fet, no recordo el que volia explicar. I ja ho sé, encara que m’he perdut més d’una vegada, aquest no és un improvisat comme il faut —no sé si s’escriu així, de vegades em faig el xulo però no en tinc ni idea, el que faig és començar a escriure a la finestra del google l’expressió que vull escriure —aquí no ho he fet, per això no sé si és correcte, i és justament això el que volia explicar abans, que hi ha gent que va per la vida pensant en el que vindrà a continuació, i llavors és especialment prudent, però no és voluntari, eh?, surt sol, sense voler, però no se sol mullar, doncs jo sóc d’aquests però ahir em vaig mullar, vaig dir que m’agradava la idea que a les eleccions els partits anessin separats amb punts comuns, que es fessin eleccions, a continuació declaració d’independència i llavors començar a funcionar amb normalitat com si ja fóssim un país independent, i dialogar amb Madrid i sobretot amb Bruseŀles, però això ho timonaria, o ho patrullaria el govenr que sortís de les eleccions, les dels punts comuns, i entre tots posar-se a fer la constitució i tal, això és el que m’agradaria, però no he escoltat el discurs de ningú ni he llegit res, només sé que un va proposar una cosa de llista única, que és una utopia, i l’altre ha proposat la cosa de cadascú pel seu compte, que és el que m’agrada, però de detalls no en tinc ni idea, i ara que ho penso crec que vam quedar que aquí no parlaríem de política, però m’ha sortit així, i a més mullar-se és una altra cosa, això és un míting, i és un desastre perquè quan improvises intentant comunicar alguna cosa semicoherent no sols no et treus la son del damunt sinó que t’emboliques i llavors t’enfades amb tu mateix i dius quina bestiesa, ho publico o no, doncs ho publico i així faig una mica de propaganda per la causa, que no es pensi la gent que hi ha per aquí que només sóc un idiota, i de vegades això també es fa, sense voler, però amb l’esperança secreta que ja dic que és involuntària que sempre hi haurà algú que digui tranquil, que ja sabem que no ets un idiota, o no cal qu3e ho diguin, només que ho pensin, i explicar això mateix és d’idiotes
