Sembla que sí, que demà podré anar de vacances. No, demà no, demà passat. Si no acabo avui la feina prevista em quedarà poc, l’última repassada, i per tant el dia de Sant Esteve al matí em concentraré molt i l’acabaré. Ho acabaré, sí, ho acabaré. Si em concentro molt ho acabaré. I sóc conscient que em repeteixo, però és perquè no sé continuar.
Sí, hi ha un tema. L’amo de l’O se’l van emportar fa dies —un mes?— en una ambulància, i ahir o abans d’ahir el vaig veure, amb la dona, al carrer, davant del bar que encara tenen tancat. Li vaig demanar com estava i em va contestar una cosa com: «Viu, sóc aquí.» Bona resposta. Un dia, quan s’hagi restablert del tot —ahir no venien a reobrir sinó, suposo, a saludar el veïnatge i a posar en ordre alguna cosa del bar que devien deixar pengim-penjam. Perquè, esclar, se’n van anar de pressa.
Ella és supersimpàtica i eficaç, un llamp, ell és més esquerp i gansoner, però tots dos bona gent. No els he preguntat mai d’on són, però tenen accent de castellà de Castella. Parlen català, ella més que ell. Ell, el J, s’hi ha llançat no fa gaire, potser un any. Em direu, sí que els coneixes, ja es nota que hi vas molt. I us diria que no em faria res anar-hi, però com que durant el dia només bec aigua i, per obligació, una mica de fruita seca, doncs, no, la veritat és que no hi vaig. Hi he anat algun cop a prendre alguna cosa amb algú o a comprar un entrepà, quan menjava entrepans —perquè ara no puc mossegar, només mastegar— i un dia hi vaig dinar per no recordo quin motiu —devia ser tancat el C, que és on vaig quan em quedo, o quan em quedava, per aquí, i dic em quedava perquè ara no em quedo mai al migdia, o no, mai mai no es pot dir —“mai” no es pot dir mai, hehe—, perquè alguna vegada he dinat amb algú allà.
Total, que el J parla català de fa poc. I no crec que ningú l’hagi pressionat. Jo, quan vaig allà, o les poques vegades que hi he anat, he parlat en català amb ell i ell contestava en castellà. Cap problema, això és el país. Però després he vist que s’esforçava per parlar en català. I ahir em va passar una cosa, sense adonar-me’n: quan me’ls vaig trobar els vaig parlar en castellà, en espanyol. Per què? No ho sé, em va sortir així. Suposo que en situacions de “compassió”, o com se n’hagi de dir, que ja sé que no és la paraula, però ara no em surt, potser solidaritat?, doncs en determinades situacions et surt l’idioma del solidaritzat o compadit o el que sigui, si el saps, aquell idioma, encara que normalment els parlis en català i ells l’entenguin perfectament. Però no estàs en situacions normals. Doncs això. Algú ho deu haver estudiat.
Ho heu de saber, és un barri, com n’hi ha altres enmig de Barcelona, que ens coneixem més o menys tots. Potser no pel nom, però sí que sabem on para cadascú, què fa, quins horaris, i quan algú falta també s’explica. L’última va ser M. Un encant. Podies asseure-t’hi al primer banc que trobaves i xerrar-hi una bona estona. Duia un gosset amb un nom que ara no em ve al cap, una cosa com Xiulet, Estrep, però no, i no era substantiu sinó adjectiu, em penso. Ja em vindrà un altre dia.
Allà on m’informen més és a l’estanc. “Estanc”, quina paraula i quina història. Doncs a l’estanc no cal que preguntis res tu mateix. Mentre fas cua o et serveixen la 50-30 o la t-mes o uns xupa-xups per celebrar un sant o un aniversari, o uns sobres i uns segells, o el que sigui sempre hi ha algú que es posa a parlar d’algú del veïnat amb E. Però no és xafarderia, diria jo, és interès. No hi ha allò de “li ha posat banyes i ara viu amb X a tal lloc” o “no diries on vaig veure X?” i coses així. No. Són fets casolans blancs: “X s’ha trencat la cama, X ha anat de vacances, recordes X?, doncs em van dir ahir que és a tal lloc i ara la cosa li rutlla, a X, la botiga de làmpades, no els va bé el negoci i sembla que hauran de tancar” —allà tanquen i obren locals constantment, sobretot a l’altra banda del carrer, i els que obren, si és per prou temps, queden integrats dins d’aquest gran coŀlectiu de gent coneguda, sobre la qual potser es continuarà tenint notícies durant anys, després que tanquin i se’n vagin—..., en fi, és la ratlla entre el barri del Garró i el de Vallcarca.
