Quan em poso els cascos per escoltar les coses que he de corregir —si corregeixo transcripcions de discursos orals lògicament haig d’escoltar-los— em fan mal les ulleres. Ja sé que el tema no dóna gaire de si, però és l’única cosa que se m’ha acudit quan m’he dit, va, vés a fer un solitari que si no encara escriuràs seixanta-cinc pàgines en blanc per una clapada d’aquestes que t’enganxa un dit al return. I jo pensava, on és la resta del document, ha desaparegut?, i ja començava a pregar quan he descobert que la barra lateral de desplaçament —avui estic com molt estricte en les coses que dic i no sé si aquest improvisat valdrà per a res, vull dir, per despekhar-me una mica, que és el que pretenia, encara que aquesta finalitat no estava inclosa entre les que van definir en els nostres Principis els Primers Pares quan van desembarcar a bord del Puig i Cadafalch, o no sé ara com es deia el barco, a les platges de Lloret, el lloc, les platges de Lloret, sí que me’n recordo, deu ser per aquella no sé si era una cançó o un eslògan o què, espanyol, esclar, perquè és antic, però deia una cosa així com “qué no sé qué de no sé cuantos, qué playas las de Lloret...”, etc.
I no sé de què estava parlant, però intentaré agafar velocitat perquè si no em quedaré clapat aquí mateix, que ja us vaig dir que em clapo per sorpresa, ara estic despert —més o menys—, ara clapo, em cau el cap de manera gairebé violenta, cosa que fa que em desperti en el mateix instant. Després hi ha els adormiments normals, allò que et vas adormint, et vas adormint, i quedes adormit, i llavors fas allò de les no sé quantes pàgines he dit abans amb la tecla premuda —jo ... ara truquen a la porta.
He estat una bona estona de xerrameca i per tant ja no em cal improvisat, però el penjo, no sé si era interessant —per mi— o no, però ja està.
