És dissabte al matí i he anat al despatx. Enmig d’un pont de campionat. Sí, és veritat, els dissabtes al matí normalment treballo —aquí ja he dit gairebé tots els meus pecats, de manera que un més ja no ve d’aquí—, però normalment treballo a casa. És estrany que vingui al despatx. Per què ho he fet? Hi ha una raó: havia de fer les factures de l’abril, i les dades les tenia al despatx i no a casa. D’acord, podia haver-les enviat al núvol dijous abans d’anar a casa, i llavors hauria tingut un pont, amb feina pel mig, sí, però pont, un bon pont, pont sense desplaçaments al despatx. Diu C que qui no té cap ha de tenir cames. I tant.
I llavors —perdó, perdó— un cop arribat al despatx m’he posat a pencar. Fins que aguanti, m’he dit. I he aguantat fins ara. Però ja que sóc aquí m’agradaria aguantar una mica més, almenys fins a la una, i avançar, avançar una mica, perquè entre pics i pards —no em surt com es diu això, i el que acabo d’escriure no deu ser bo ni en espanyol, m’ha sortit així, no sé de què em sona, en espanyol diuen més aviat entre xiulets i flabiols—, doncs entre el que sigui i el que sigui, entre una cosa i l’altra, que vulgar, porto feines pendents per parar un tramvia, que no són fàcils de parar si tenim en compte la quantitat d’accidents que protagonitzen, començant pel del senyor Antoni Gaudí de fa gairebé un segle —no hem avançat gaire, només que ara són més bonics.
Són més bonics? Aquest és el tema, però no sé si m’adormiré encara més. Com valorem la boniquesa de les coses, l’estètica. Ahir mateix vaig llegir una cosa sobre això i hi vaig estar molt d’acord, però ara sóc incapaç de recordar-ho, no sols perquè era complicat, una mica, sinó perquè si estic mig adormit ja em diràs com t’ho fas per reelaborar-ho. El cas és que ha canviat el darrer segle el concepte estètic, o els conceptes estètics, que abans tothom estava més o menys d’acord en si una cosa era bonica o no, i l’art es limitava a això, a fer coses boniques. Però per sort l’art ha evolucionat i no només fa coses boniques, sinó també útils, expressives, comunicadores i més coses, i llavors l’art no és una cosa per admirar i prou sinó que és un instrument de comunicació entre l’artista i qui s’ho mira o qui ho fa servir o s’hi fica o... el que es pugui fer amb una obra d’art, que ara són moltes coses. En fi, no era això, però anava per aquí, si fa no fa. No és això perquè això és molt sabut.
Vaig massa a poc a poc, això no funciona. De fet, falten només dos minuts perquè en faci vint des que he obert l’improvisat, de manera que haig de plegar. Avui no ha servit de res i a més ha sigut un rotllo. Mè.
dissabte, 2 de maig del 2015
dijous, 30 d’abril del 2015
Improvisat 258
M’he tornat a encallar, he anat a fer uns quants tuits, m’he tornat a encallar, he anat a mirar un diari, m’he tornat a encallar, i si no paro repetiré que m’he tornat a encallar fins que m’encalli aquí, fent un improvisat. Cosa que no seria la primera vegada que em passa. Recordo que algun cop m’han caigut els ulls al damunt de l’improvisat, podríem dir que me l’he fet a sobre, si no fos que és una expressió barroera.
Puc dir que avui he vist unes fotos d’un paio patètic que normalment surt tal com raja a les fotos, és a dir, patètic, i aquest cop sortia com una criatura, feliç i content. És clar que les fotos eren de la vigília de Reis —i ara em penso que això ja ho he explicat?, deixem-ho, doncs.
Puc dir que em continua sent fidel l’ampolla d’aigua mineral que vaig portar de Polònia. La tinc aquí al costat i ara mateix la veig de reüll. La netejo ben neta cada dia i està com quan vaig venir. Només li ha caigut l’etiqueta, de manera que ara ni tan sols puc repassar com es diu aigua en polonès, ja no me’n recordo ni d’això. Sí que recordo que un dia un polonès em va dir que una paraula la sabia pronunciar com si fos polonès, que no se’m distingiria, i això sempre t’omple d’orgull. El mal és que no recordo la paraula. Era d’un carrer de nom complicat de Cracòvia. A força de repetir-la per saber orientar-me en aquella ciutat, me la vaig aprendre de memòria. La paraula i la pronúncia. Però Darwin tenia raó, si no necessites una cosa per sobreviure, la perds. I ara penso en coses que no necessito per sobreviure, o que necessito, potser sí, però no sé fer anar, i només em consolo pensant que per sort, no sóc l’únic ésser humà, n’hi ha més. Si no, amb gent com jo, la raça humana se n’anava a can pistraus en un tres i no res.
Ja que parlem de can pistraus, sóc partidari d’escriure-ho així, amb minúscula. Com can seixanta. Com la ramoneta que sempre fa companyia a la dona de les cantonades. Vull dir, són noms comuns, no propis. No té gaire sentit la majúscula, o, com diem en cercles saberuts, la c.a., o sigui, caixa alta, o c.b., caixa baixa —minúscules—, que fem servir aquestes denominacions perquè es vegi que en sabem molt. Jo ja m’he cansat de posar els puntets aquests i ho escric com una sigla, CA i CB, o sigui amb c.a., hehe, però sense puntets emprenyadors, i aviat ho escriuré en cb i, per tant, escriuré ca i cb, o si voleu, estic disposat a escriure ceà i cebé. Però els puntets em molesten, em molesten molt, de manera que quan puc els evito, i estic veient que puc gairebé sempre.
Suposo que tots els cercles tenen els seus codis secrets, fins i tot els cercles més oberts i més participatius. Ho he vist. Hi vas el primer dia i la meitat de les coses que diuen no les pesques. O sigui que deu ser una cosa més de les que va preveure el Darwin, o potser no la va preveure i ens va en contra, però de fet és així.
Ara, al diari que acabo de visitar —veus?, ara els diaris es visiten, no es llegeixen, es visiten—, bé, que m’acabo de mirar, hi havia una explicació sobre una nebulosa, aquella dels pilars, amb una imatge espectacular, suposo que retocada, i diu que aquella nebulosa potser d’aquí 7.000 anys ja no existirà. Ja ho deien: 7.000 anys no és res, ja ho cantava un d’aquells boleros. No sé si era un bolero, potser era el Julio Iglesias. No crec que era un bolero, no m’imagino el Julio cantant això. En fi, com que d’aquí 7.000 anys no hi serem, ni el que ha escrit allò ni nosaltres, et pots tirar de la moto, o, en català més de sempre, pots llançar-te daltabaix del pendís, o del penya-segat, i no passa res perquè ningú no et demanarà comptes. El més divertit és que, posats a llançar-se d’allà dalt on sigui, el paio explicava que també podria ser que la nebulosa no existeixi ara mateix, perquè les imatges triguen a arribar-nos no sé quants milers d’anys llum, de manera que podria ser que allò s’hagués fos i nosaltres vinga a mirar el passat.
I crec que m’he engrescat prou.
Puc dir que avui he vist unes fotos d’un paio patètic que normalment surt tal com raja a les fotos, és a dir, patètic, i aquest cop sortia com una criatura, feliç i content. És clar que les fotos eren de la vigília de Reis —i ara em penso que això ja ho he explicat?, deixem-ho, doncs.
Puc dir que em continua sent fidel l’ampolla d’aigua mineral que vaig portar de Polònia. La tinc aquí al costat i ara mateix la veig de reüll. La netejo ben neta cada dia i està com quan vaig venir. Només li ha caigut l’etiqueta, de manera que ara ni tan sols puc repassar com es diu aigua en polonès, ja no me’n recordo ni d’això. Sí que recordo que un dia un polonès em va dir que una paraula la sabia pronunciar com si fos polonès, que no se’m distingiria, i això sempre t’omple d’orgull. El mal és que no recordo la paraula. Era d’un carrer de nom complicat de Cracòvia. A força de repetir-la per saber orientar-me en aquella ciutat, me la vaig aprendre de memòria. La paraula i la pronúncia. Però Darwin tenia raó, si no necessites una cosa per sobreviure, la perds. I ara penso en coses que no necessito per sobreviure, o que necessito, potser sí, però no sé fer anar, i només em consolo pensant que per sort, no sóc l’únic ésser humà, n’hi ha més. Si no, amb gent com jo, la raça humana se n’anava a can pistraus en un tres i no res.
Ja que parlem de can pistraus, sóc partidari d’escriure-ho així, amb minúscula. Com can seixanta. Com la ramoneta que sempre fa companyia a la dona de les cantonades. Vull dir, són noms comuns, no propis. No té gaire sentit la majúscula, o, com diem en cercles saberuts, la c.a., o sigui, caixa alta, o c.b., caixa baixa —minúscules—, que fem servir aquestes denominacions perquè es vegi que en sabem molt. Jo ja m’he cansat de posar els puntets aquests i ho escric com una sigla, CA i CB, o sigui amb c.a., hehe, però sense puntets emprenyadors, i aviat ho escriuré en cb i, per tant, escriuré ca i cb, o si voleu, estic disposat a escriure ceà i cebé. Però els puntets em molesten, em molesten molt, de manera que quan puc els evito, i estic veient que puc gairebé sempre.
Suposo que tots els cercles tenen els seus codis secrets, fins i tot els cercles més oberts i més participatius. Ho he vist. Hi vas el primer dia i la meitat de les coses que diuen no les pesques. O sigui que deu ser una cosa més de les que va preveure el Darwin, o potser no la va preveure i ens va en contra, però de fet és així.
Ara, al diari que acabo de visitar —veus?, ara els diaris es visiten, no es llegeixen, es visiten—, bé, que m’acabo de mirar, hi havia una explicació sobre una nebulosa, aquella dels pilars, amb una imatge espectacular, suposo que retocada, i diu que aquella nebulosa potser d’aquí 7.000 anys ja no existirà. Ja ho deien: 7.000 anys no és res, ja ho cantava un d’aquells boleros. No sé si era un bolero, potser era el Julio Iglesias. No crec que era un bolero, no m’imagino el Julio cantant això. En fi, com que d’aquí 7.000 anys no hi serem, ni el que ha escrit allò ni nosaltres, et pots tirar de la moto, o, en català més de sempre, pots llançar-te daltabaix del pendís, o del penya-segat, i no passa res perquè ningú no et demanarà comptes. El més divertit és que, posats a llançar-se d’allà dalt on sigui, el paio explicava que també podria ser que la nebulosa no existeixi ara mateix, perquè les imatges triguen a arribar-nos no sé quants milers d’anys llum, de manera que podria ser que allò s’hagués fos i nosaltres vinga a mirar el passat.
I crec que m’he engrescat prou.
Improvisat 257
Hi ha un problema amb els improvisats que és quan obres el word sense saber què dir i el primer tema que et ve al cap, o el titular, dius: no, això no. I llavors et quedes en blanc i has de rumiar altres coses però mentrestant aquella cosa et va donant voltes per dins i no et deixa, i tomba i gira, i no hi ha manera. El que se’n diu una obsessió.
Com lluitar contra les obsessions. Vet aquí el títol d’un llibre d’autoajuda que segur que seria supervendes. Doncs se m’acaba d’acudir. Jo improvisant títols de llibre d’autoajuda sóc un crac. El mal és que els llibres d’autoajuda no solen servir per a res. Parlo de mi. Respecto molt les creences de tothom. A mi no hi ha cap llibre d’autoajuda que m’ajudi, m’ajuden les mans amigues i els somriures i que la gent valori sense dir-t’ho —però això es nota— que has intentat fer això que a tu t’ajuda a algú altre. No sé si es pot fer alguna cosa que a tu no t’ajuda a un altre, quan no saps si a l’altre l’ajuda o no. Vet aquí un dilema difícil. És ben clar que has d’estimar de la manera com l’altre vol ser estimat i no de la manera com tu vols ser estimat, però això és complicat, perquè de vegades l’altre vol ser estimat de la manera com tu ho fas... i vet aquí que ja he començat a escriure un llibre d’autoajuda que a mi no em serviria de res.
De moment que plego. Per aquesta banda, perquè haig d’aconseguir despekhar-me una mica, i escriure llibres d’autoajuda no és la millor manera de despekhar-se, i ja no diguem res llegir-los. Parlo per mi.
Què més. Doncs que arribarà de seguida la calor —gràcies a Déu— i aquest matí pensava com s’ho fan les noies i les dones i els homes que porten cabellera llarga per sobreviure, perquè la cabellera deu ser com portar una manta al cap. És extraordinari. Conec J, que li arriben fins a la cintura i de vegades li dic: però recull-te’ls!, i no, no li agrada, portar-los recollits no li agrada. En parlo aquí perquè em consta que no llegeix això ni sap que existeix. Els porta netíssims, com una patena, no, com una patena no, els cabells no poden estar nets com una patena, hauríem de buscar una altra imatge, a questa no serveix. Si no sabeu què és una patena busqueu-ho al diccionari aquell d’en Salvador Alsius, Hem perdut l’oremus, un diccionari com no n’hi deu haver en gaires idiomes, o en cap.
Ah, sí. M’han enviat fotos precioses d’un paio patètic envoltat de patges reials, a Igualada. Són del 5 de gener, però de vegades els correus van així, sobretot si van massa carregats de megues, com és el cas. Els reis s’afanyen molt per tenir-ho tot a punt el 5 de gener al vespre, però la resta de l’any tot és una mica pengim-penjam. Els entenc, no deu ser fàcil allò, i llavors necessiten descansar almenys tres o quatre mesos seguits, hivernar, vaja. I ara s’han despertat, han vist aquelles cosetes que van quedar pendents i m’han enviat les fotos. No els renyo. De fet,
vist de lluny potser fan més iŀlusió i tot. El paio patètic surt a les fotos amb cara de criatura. Realment aquell dia devia disfrutar, o gaudir, o xalar, o fruir o passar-s’ho bomba. Totes són bones tret de disfrutar, que m’ho subratlla.
I m’he entretingut massa i, encara que no he arribat al temps límit, ja no sé quin altre tema... De vegades n’hi ha prou amb dir això que em ve un altre tema al cap, però no ha estat així ara, només se m’acut que aquest estat que acaba de sortir és un estat après, abans no ho hauria dit mai així, hauria dit sigut, i no sé per què no dic sigut si sigut és perfectament bo. Coses que algú et va dir un dia que era millor una cosa que l’altra i després, mira, t’ha quedat i quan escrius —i fins i tot quan parlo, horreur— se t’escapen.
Però deixem-ho estar, o ser —gracieta—, que gairebé he passat el temps límit.
Com lluitar contra les obsessions. Vet aquí el títol d’un llibre d’autoajuda que segur que seria supervendes. Doncs se m’acaba d’acudir. Jo improvisant títols de llibre d’autoajuda sóc un crac. El mal és que els llibres d’autoajuda no solen servir per a res. Parlo de mi. Respecto molt les creences de tothom. A mi no hi ha cap llibre d’autoajuda que m’ajudi, m’ajuden les mans amigues i els somriures i que la gent valori sense dir-t’ho —però això es nota— que has intentat fer això que a tu t’ajuda a algú altre. No sé si es pot fer alguna cosa que a tu no t’ajuda a un altre, quan no saps si a l’altre l’ajuda o no. Vet aquí un dilema difícil. És ben clar que has d’estimar de la manera com l’altre vol ser estimat i no de la manera com tu vols ser estimat, però això és complicat, perquè de vegades l’altre vol ser estimat de la manera com tu ho fas... i vet aquí que ja he començat a escriure un llibre d’autoajuda que a mi no em serviria de res.
De moment que plego. Per aquesta banda, perquè haig d’aconseguir despekhar-me una mica, i escriure llibres d’autoajuda no és la millor manera de despekhar-se, i ja no diguem res llegir-los. Parlo per mi.
Què més. Doncs que arribarà de seguida la calor —gràcies a Déu— i aquest matí pensava com s’ho fan les noies i les dones i els homes que porten cabellera llarga per sobreviure, perquè la cabellera deu ser com portar una manta al cap. És extraordinari. Conec J, que li arriben fins a la cintura i de vegades li dic: però recull-te’ls!, i no, no li agrada, portar-los recollits no li agrada. En parlo aquí perquè em consta que no llegeix això ni sap que existeix. Els porta netíssims, com una patena, no, com una patena no, els cabells no poden estar nets com una patena, hauríem de buscar una altra imatge, a questa no serveix. Si no sabeu què és una patena busqueu-ho al diccionari aquell d’en Salvador Alsius, Hem perdut l’oremus, un diccionari com no n’hi deu haver en gaires idiomes, o en cap.
Ah, sí. M’han enviat fotos precioses d’un paio patètic envoltat de patges reials, a Igualada. Són del 5 de gener, però de vegades els correus van així, sobretot si van massa carregats de megues, com és el cas. Els reis s’afanyen molt per tenir-ho tot a punt el 5 de gener al vespre, però la resta de l’any tot és una mica pengim-penjam. Els entenc, no deu ser fàcil allò, i llavors necessiten descansar almenys tres o quatre mesos seguits, hivernar, vaja. I ara s’han despertat, han vist aquelles cosetes que van quedar pendents i m’han enviat les fotos. No els renyo. De fet,
vist de lluny potser fan més iŀlusió i tot. El paio patètic surt a les fotos amb cara de criatura. Realment aquell dia devia disfrutar, o gaudir, o xalar, o fruir o passar-s’ho bomba. Totes són bones tret de disfrutar, que m’ho subratlla.
I m’he entretingut massa i, encara que no he arribat al temps límit, ja no sé quin altre tema... De vegades n’hi ha prou amb dir això que em ve un altre tema al cap, però no ha estat així ara, només se m’acut que aquest estat que acaba de sortir és un estat après, abans no ho hauria dit mai així, hauria dit sigut, i no sé per què no dic sigut si sigut és perfectament bo. Coses que algú et va dir un dia que era millor una cosa que l’altra i després, mira, t’ha quedat i quan escrius —i fins i tot quan parlo, horreur— se t’escapen.
Però deixem-ho estar, o ser —gracieta—, que gairebé he passat el temps límit.
dimecres, 29 d’abril del 2015
Improvisat 256
Avui tinc titular. X m’ha explicat una cosa... que se m’acaba d’oblidar. I llavors ara hauré de treure aigua del pou, perquè si no tinc titular no tinc res. Per què tinc aquesta memòria inferior a la dels peixos? Perquè els peixos diu que no tenen memòria i és fals, tenen una mica de memòria, de fet superior a la meva, segons vaig comprovant a mesura que passa el temps.
Passa que quan passa el temps diu que recordes més les coses antigues, o les reelabores, però continuen sent antigues, de fa anys, que no les recents. Jo ara no recordo una cosa que m’ha explicat X aquest mateix matí. I això que mentre escric parides intento enrecordar-me’n. I re. En blanc, com si no haguéssim parlat.
És veritat: jo als matins sóc molt inferior als peixos, no sols en memòria, també en capacitat resolutiva, en agilitat física, en més o menys tot. Sí que hi ha alguna de les coses que faig que els peixos generalment no són capaços de fer, com és sortir del llit. Perquè ells no són capaços de sortir de l’aigua. Però ara em direu: no sóc capaços de sortir de l’aigua però sí que són capaços de sortir del seu cau, d’allà on dormen, que és el que es pot comparar al teu llit. Doncs sí, ja m’heu fotut, fins i tot en això són superiors perquè segur que en surten més de pressa. Ara, ¿els peixos són capaços de menjar un bol de cereals laxants —vull dir, d’aquells marrons, tot fibra— amb llet i una mica de formatge fresc, tot barrejat? I, atenció, avui era formatge fresc perquè ens va sobrar d’ahir una micona de rees, perquè si no el que faig és barrejar-ho amb un iogurt natural? Ja ho tinc. ¿Els peixos són capaços de distingir un iogurt natural d’un iogurt de fruites abans d’obrir-lo?. Abans, perquè tots dos són verds, gairebé iguals, només es distingeixen perquè en un hi posa natural en l’altre hi posa pera. No hi ha dibuixos, que llavors sí que el peix em guanyaria, almenys en velocitat, a triar l’un o l’altre. Són d’aquells que abans es deien bio i ara no recordo per quina cosa legal ja no es poden dir bio sinó que es diuen de iogurt no sé què —ni d’això, me’n recordo. I, atenció, ¿els iogurts són capaços de pelar un alvocat partint-lo per la meitat, distingir si està prou madur i llavors si encara no està prou madur se’n mengen mig i deixen l’altre mig per a l’endemà i en canvi si ja està molt madur se’l mengen sencer perquè si no l’endemà estarà podrida aquella meitat? Encara més: ¿els peixos són capaços d’amanir pa torrat —integral, saben distingir l’integral de l’altre, eh eh?— amb oli? Eh, eh, eh eh???
Bé, amb això acabem de demostrar que en algunes coses sóc superior al peix. No sé si m’agradaria tenir un peix com a animal de companyia. Crec que no, perquè potser, a part d’amanir el pa amb oli, em podria posar en ridícul en altres coses, i això no interessa. Ara, tenir un gos no em faria res. Un gos dels que mossega. El problema és que a mi m’agradaria però jo diria que només a mi. Sobretot si mossega. Per què dels que mossega? Doncs no ho sé, ha sortit així improvisadament perquè parlàvem de gossos, però em penso que no, jo crec que si mossegués el tornaria a la gossera. Perquè això sí que ho tinc clar. Si un dia porto un gos a casa serà de la gossera, no el compraré. No s’han de comprar gossos, s’han adoptar, això ho tinc claríssim. És que estan malalts. Doncs, escolta’m cuida’ls, fes que es posin bons. A més un gos malalt també et pot fer companyia.
I un cavall. Clar, el problema és que el cavall no el pots tenir a casa. Això ho tinc clar. Però el podries tenir allà on fos que tenen cavalls —sé que això existeix— i anar-lo a veure i cuidar-lo i que et faci companyia i et sigui coŀlega cada dia. Això, hi torno, existeix, i serveix a molta gent per tenir un cavall i alhora no tenir-lo a casa, perquè tenir a casa un cavall és complicat. Deixant de banda el fet que si tens un cavall a casa i te l’estimes, sempre pensaràs que aquell veí malparit et poc amenaçar i un dia pots trobar el cap del cavall dins del llit. Si no heu vist El Padrí de Coppola us la podeu estalviar, perquè és boníssima però transgredeix un per un tots els principis morals continguts en les lleis judeocristianes i en els codis ètics de qualsevol civilització. Us enrecordeu dels deu manaments de la llei de Déu? Doncs tots, un per un.
I ja està.
Passa que quan passa el temps diu que recordes més les coses antigues, o les reelabores, però continuen sent antigues, de fa anys, que no les recents. Jo ara no recordo una cosa que m’ha explicat X aquest mateix matí. I això que mentre escric parides intento enrecordar-me’n. I re. En blanc, com si no haguéssim parlat.
És veritat: jo als matins sóc molt inferior als peixos, no sols en memòria, també en capacitat resolutiva, en agilitat física, en més o menys tot. Sí que hi ha alguna de les coses que faig que els peixos generalment no són capaços de fer, com és sortir del llit. Perquè ells no són capaços de sortir de l’aigua. Però ara em direu: no sóc capaços de sortir de l’aigua però sí que són capaços de sortir del seu cau, d’allà on dormen, que és el que es pot comparar al teu llit. Doncs sí, ja m’heu fotut, fins i tot en això són superiors perquè segur que en surten més de pressa. Ara, ¿els peixos són capaços de menjar un bol de cereals laxants —vull dir, d’aquells marrons, tot fibra— amb llet i una mica de formatge fresc, tot barrejat? I, atenció, avui era formatge fresc perquè ens va sobrar d’ahir una micona de rees, perquè si no el que faig és barrejar-ho amb un iogurt natural? Ja ho tinc. ¿Els peixos són capaços de distingir un iogurt natural d’un iogurt de fruites abans d’obrir-lo?. Abans, perquè tots dos són verds, gairebé iguals, només es distingeixen perquè en un hi posa natural en l’altre hi posa pera. No hi ha dibuixos, que llavors sí que el peix em guanyaria, almenys en velocitat, a triar l’un o l’altre. Són d’aquells que abans es deien bio i ara no recordo per quina cosa legal ja no es poden dir bio sinó que es diuen de iogurt no sé què —ni d’això, me’n recordo. I, atenció, ¿els iogurts són capaços de pelar un alvocat partint-lo per la meitat, distingir si està prou madur i llavors si encara no està prou madur se’n mengen mig i deixen l’altre mig per a l’endemà i en canvi si ja està molt madur se’l mengen sencer perquè si no l’endemà estarà podrida aquella meitat? Encara més: ¿els peixos són capaços d’amanir pa torrat —integral, saben distingir l’integral de l’altre, eh eh?— amb oli? Eh, eh, eh eh???
Bé, amb això acabem de demostrar que en algunes coses sóc superior al peix. No sé si m’agradaria tenir un peix com a animal de companyia. Crec que no, perquè potser, a part d’amanir el pa amb oli, em podria posar en ridícul en altres coses, i això no interessa. Ara, tenir un gos no em faria res. Un gos dels que mossega. El problema és que a mi m’agradaria però jo diria que només a mi. Sobretot si mossega. Per què dels que mossega? Doncs no ho sé, ha sortit així improvisadament perquè parlàvem de gossos, però em penso que no, jo crec que si mossegués el tornaria a la gossera. Perquè això sí que ho tinc clar. Si un dia porto un gos a casa serà de la gossera, no el compraré. No s’han de comprar gossos, s’han adoptar, això ho tinc claríssim. És que estan malalts. Doncs, escolta’m cuida’ls, fes que es posin bons. A més un gos malalt també et pot fer companyia.
I un cavall. Clar, el problema és que el cavall no el pots tenir a casa. Això ho tinc clar. Però el podries tenir allà on fos que tenen cavalls —sé que això existeix— i anar-lo a veure i cuidar-lo i que et faci companyia i et sigui coŀlega cada dia. Això, hi torno, existeix, i serveix a molta gent per tenir un cavall i alhora no tenir-lo a casa, perquè tenir a casa un cavall és complicat. Deixant de banda el fet que si tens un cavall a casa i te l’estimes, sempre pensaràs que aquell veí malparit et poc amenaçar i un dia pots trobar el cap del cavall dins del llit. Si no heu vist El Padrí de Coppola us la podeu estalviar, perquè és boníssima però transgredeix un per un tots els principis morals continguts en les lleis judeocristianes i en els codis ètics de qualsevol civilització. Us enrecordeu dels deu manaments de la llei de Déu? Doncs tots, un per un.
I ja està.
dimarts, 28 d’abril del 2015
Improvisat 255
Som-hi de cara, tot i que em feia mandra. De vegades fa mandra, esclar, treure’s la son de les orelles. Dels ulls. Em penso que aquest acudit ja l’havia fet. Bé, treure’s la son del damunt literalment. Tens més ganes de deixar-te anar.
Però, i qui fa la feina, aleshores. Qui hi ha a la botiga? Els autònoms tenim això, una botiga. No te’n pots anar. Ni tan sols pots deixar el fill o la cunyada o un veí si te’n vas un moment, perquè aquella feina —posem que ets lampista— moltes vegades només la saps fer tu. Esclar, si és una botiga de roba, potser sí que de tant en tant algú et pot substituir. Però no ho farà com tu. O qualsevol altra botiga. Cadascú té el seu segell de qualitat. O de desastre, perquè hi ha cada botiga que hi vas una vegada i no hi tornes.
Avui he estat a Transsilvània. Al Clínic. A la part de dalt del Clínic, carrer Còrsega, el Regne de Transsilvània hi té muntat un negoci de xuclament de sang. Em penso que també agafen pipins i caques, però avui a mi només m’han agafat sang. Un munt. Tubs i tubs. Per a què la voldran? Ni idea. Jo ja no pregunto. M’estimo més pensar en la sucursal de Transsilvània, hi deu haver una colla de dràcules assedegats.
Per què es van posar de moda fa uns anys els contes aquests, i les peŀlícules de vampirs? Quina gràcia té un vampir? Ja no saben què inventar per cridar l’atenció, l’amor ha d’estar envoltat de sang i de tragèdia perquè cridi l’atenció? El pit i cuixa ja no funciona? Primer descrivíem l’amor humà tal com és, carnal i espiritual alhora, i amb això aconseguíem emocionar. Llavors vam perdre la capacitat d’emocionar amb amor humà i vam haver d’intruduir l’amor més animalitzat, epidèrmic, pur desig i pura satisfacció d’un mateix, satisfacció dels instints, no sé per què dic això si no sé com continuar, estava fent filosofia barata, i a més jo què sé com ho fan l’altra gent... Però això dels vampirs no ho entenc.
Bé, m’han xuclat sang, toquem de peus a terra, això és veritat. Un munt de tubs, n’he comptat nou. Per a què la volen? Ni idea, em penso que ja ho he dit. Ni tan sols sé qui la vol. Jo ara em miro les citacions, hi vaig, faig la cua que toqui –avui gens, un minut–, em deixo fer i torno a la botiga a vendre les meves roses. Això era d’una cançó, d’un musical d’aquests tradicionals, em penso que un de Dickens, devia ser Oliver. Vull dir això de les roses. Who will buy my sweet red roses, me’n recordo com si fos avui i deu fer quaranta anys. Era molt bonica. Llavors. Llavors era molt bonica, però és d’aquelles que et queden gravades només d’haver-les sentit una vegada i de vegades em ve al cap que l’hauria de buscar al Youtube a veure si et cau l’ànima als peus o s’aguanta.
Em va fer gràcia llegir ahir l’E que també deia que havia llegit un llibre un munt de vegades i que “s’aguanta”. És una expressió coneguda? Vull dir, és d’ús comú, aquesta accepció d’aguantar-se? I parlant de llibres que s’aguanten haig de dir el següent, que fa dies que em balla pel cap i que penso, quan estiguis davant el twitter ho piularàs. Doncs de moment ho piulo aquí, que si no no me’n recordaré mai de piular-ho enlloc. I a més jo si escric les coses em queden gravades, de manera que si ho escric així és fàcil que després me’n recordi de piular-ho al twiter. Tot i que quan dic que si ho escric després me’n recordo s’hauria de matisar, perquè últimament no m’enrecordo de gaire cosa, i encara menys del que escric als improvisats. Però en fi. Quina cosa era, aghhh! Ah, sí, m’enrecordo, aquest cop m’enrecordo, o me n’enrecordo o me’n recordo —aquest és el canònic, no me’l subratlla. Cada vegada que veig una botiga d’aquestes de “Compro oro” —cada cop n’hi ha menys, gràcies a Déu— no puc evitar pensar en “Crim i càstig”. No és un acudit i prou, és que em passa, és com si els rètols aquests tinguessin una capacitat d’evocació automàtica.
I no sé què més, ho deixo.
Però, i qui fa la feina, aleshores. Qui hi ha a la botiga? Els autònoms tenim això, una botiga. No te’n pots anar. Ni tan sols pots deixar el fill o la cunyada o un veí si te’n vas un moment, perquè aquella feina —posem que ets lampista— moltes vegades només la saps fer tu. Esclar, si és una botiga de roba, potser sí que de tant en tant algú et pot substituir. Però no ho farà com tu. O qualsevol altra botiga. Cadascú té el seu segell de qualitat. O de desastre, perquè hi ha cada botiga que hi vas una vegada i no hi tornes.
Avui he estat a Transsilvània. Al Clínic. A la part de dalt del Clínic, carrer Còrsega, el Regne de Transsilvània hi té muntat un negoci de xuclament de sang. Em penso que també agafen pipins i caques, però avui a mi només m’han agafat sang. Un munt. Tubs i tubs. Per a què la voldran? Ni idea. Jo ja no pregunto. M’estimo més pensar en la sucursal de Transsilvània, hi deu haver una colla de dràcules assedegats.
Per què es van posar de moda fa uns anys els contes aquests, i les peŀlícules de vampirs? Quina gràcia té un vampir? Ja no saben què inventar per cridar l’atenció, l’amor ha d’estar envoltat de sang i de tragèdia perquè cridi l’atenció? El pit i cuixa ja no funciona? Primer descrivíem l’amor humà tal com és, carnal i espiritual alhora, i amb això aconseguíem emocionar. Llavors vam perdre la capacitat d’emocionar amb amor humà i vam haver d’intruduir l’amor més animalitzat, epidèrmic, pur desig i pura satisfacció d’un mateix, satisfacció dels instints, no sé per què dic això si no sé com continuar, estava fent filosofia barata, i a més jo què sé com ho fan l’altra gent... Però això dels vampirs no ho entenc.
Bé, m’han xuclat sang, toquem de peus a terra, això és veritat. Un munt de tubs, n’he comptat nou. Per a què la volen? Ni idea, em penso que ja ho he dit. Ni tan sols sé qui la vol. Jo ara em miro les citacions, hi vaig, faig la cua que toqui –avui gens, un minut–, em deixo fer i torno a la botiga a vendre les meves roses. Això era d’una cançó, d’un musical d’aquests tradicionals, em penso que un de Dickens, devia ser Oliver. Vull dir això de les roses. Who will buy my sweet red roses, me’n recordo com si fos avui i deu fer quaranta anys. Era molt bonica. Llavors. Llavors era molt bonica, però és d’aquelles que et queden gravades només d’haver-les sentit una vegada i de vegades em ve al cap que l’hauria de buscar al Youtube a veure si et cau l’ànima als peus o s’aguanta.
Em va fer gràcia llegir ahir l’E que també deia que havia llegit un llibre un munt de vegades i que “s’aguanta”. És una expressió coneguda? Vull dir, és d’ús comú, aquesta accepció d’aguantar-se? I parlant de llibres que s’aguanten haig de dir el següent, que fa dies que em balla pel cap i que penso, quan estiguis davant el twitter ho piularàs. Doncs de moment ho piulo aquí, que si no no me’n recordaré mai de piular-ho enlloc. I a més jo si escric les coses em queden gravades, de manera que si ho escric així és fàcil que després me’n recordi de piular-ho al twiter. Tot i que quan dic que si ho escric després me’n recordo s’hauria de matisar, perquè últimament no m’enrecordo de gaire cosa, i encara menys del que escric als improvisats. Però en fi. Quina cosa era, aghhh! Ah, sí, m’enrecordo, aquest cop m’enrecordo, o me n’enrecordo o me’n recordo —aquest és el canònic, no me’l subratlla. Cada vegada que veig una botiga d’aquestes de “Compro oro” —cada cop n’hi ha menys, gràcies a Déu— no puc evitar pensar en “Crim i càstig”. No és un acudit i prou, és que em passa, és com si els rètols aquests tinguessin una capacitat d’evocació automàtica.
I no sé què més, ho deixo.
divendres, 24 d’abril del 2015
Improvisat 254
Sóc home. Vull dir, no dona. Sóc heterosexual. Vull dir, no homo, ni trans, ni bi, ni res. Sóc com els altres homes, si fa no fa. Al servei militar, que ens humiliaven posant-nos a tots conills de tant en tant, no hi havia gaires diferències. N’hi ha, però en fi, si no t’hi fixes... No, no anava per aquí. Anava perquè de vegades em sorprenc amb un “aquests homes...!” quan veig una cosa d’aquestes pròpies de determinats desastres que s’atribueixen als mascles humans. És injust, perquè jo també ho sóc, però em passa això. I suposo que jo també em dec descuidar coses d’aquestes de tant en tant. No són desastres, són punyetes, però tu sempre les veus i molta gent —sector sexe dominant— no les veu i molta altra gent —sector sexe feble— sí que les veu. I m’acaba de passar ara mateix. No, no és la tapa del vàter, és una cosa que he vist al carrer —he sortit cinc minuts a escampar la boira.
D’on em ve aquest “aquests homes...!”? De la meva mare? És veritat que ella ho deia, com moltes dones —generalitzo—, però com és que ara se m’escapa a mi?
Ni idea. Com solem dir per aquí, vés a saber. El cas és que ara m’ha sortit i m’ha fet gràcia. I com que la boira no havia acabat d’escampar-se m’he dit, mira, faràs un improvisat. I ja està fet, perquè no sé què més dir, i llavors no sé si n’hi ha prou.
Hi ha gent que necessita fer compres compulsivament quan estan depres i jo el que necessito és escriure, quan estic depre i quan no estic depre. Més ben dit, quan estàs depre de debò no escrius. Perquè llavors no estàs depre, tens una depressió, que és una altra cosa. I si tens una depressió no escrius ni res. Recordo que fa mil anys el metge m’ho deia: escrigui, escrigui —crec que m’ho deia així, de vostè. O no, impossible, em tractava de tu. Escriu, escriu. I com vol que escrigui —jo sí que el tractava de vostè—...? No, em penso que no li deia res, perquè quan tens una depressió no dius res, només mires i gràcies. Però quan estaves sortint-ne llavors sí que hauria pogut escriure més, però llavors el que feia era llegir, necessitava llegir, distreure’m oblidar-me d’aquell monstre. Posar-se a escriure?. ni parlar-ne i si escrivint t’hi tornaves a ficar? Ara sé que no va així, però llavors m’ho pensava.
No, alguna cosa sí que vaig escriure, alguna cosa sí, i deu estar per algun calaix. Ja sortirà un dia, o no.
Però ara no és això, són pujades i baixades absurdes que et provoquen bones notícies i males notícies que t’afecten massa. Esclar que hi ha d’haver un fons de cosa per allà, ja ho sé, és així, però...
No sé per què explico això. Aquest improvisat crec que l’hauria de llançar a la paperera, però no el llençaré, em conec, no el llençaré. Total, hi ha molts dies que m’invento coses —quan improvises inventes, és inevitables, si no revelaries massa detalls que constantment intentes amagar, i per alguna banda hi ha una fuita que es manifesta d’aquesta manera, amb exageracions, etc.
Doncs avui ha anat així, res del que explico ha sigut veritat, era una manera de distreure’m, he llegit tant sobre les depressions que me les sé de memòria i em penso que sóc capaç de reproduir tota mena de situacions d’aquestes malalties i de fer veure això i allò. Sí que era veritat el que deia dels homes: “aquests homes...!” Fa gràcia, no?
Va, somhi.
D’on em ve aquest “aquests homes...!”? De la meva mare? És veritat que ella ho deia, com moltes dones —generalitzo—, però com és que ara se m’escapa a mi?
Ni idea. Com solem dir per aquí, vés a saber. El cas és que ara m’ha sortit i m’ha fet gràcia. I com que la boira no havia acabat d’escampar-se m’he dit, mira, faràs un improvisat. I ja està fet, perquè no sé què més dir, i llavors no sé si n’hi ha prou.
Hi ha gent que necessita fer compres compulsivament quan estan depres i jo el que necessito és escriure, quan estic depre i quan no estic depre. Més ben dit, quan estàs depre de debò no escrius. Perquè llavors no estàs depre, tens una depressió, que és una altra cosa. I si tens una depressió no escrius ni res. Recordo que fa mil anys el metge m’ho deia: escrigui, escrigui —crec que m’ho deia així, de vostè. O no, impossible, em tractava de tu. Escriu, escriu. I com vol que escrigui —jo sí que el tractava de vostè—...? No, em penso que no li deia res, perquè quan tens una depressió no dius res, només mires i gràcies. Però quan estaves sortint-ne llavors sí que hauria pogut escriure més, però llavors el que feia era llegir, necessitava llegir, distreure’m oblidar-me d’aquell monstre. Posar-se a escriure?. ni parlar-ne i si escrivint t’hi tornaves a ficar? Ara sé que no va així, però llavors m’ho pensava.
No, alguna cosa sí que vaig escriure, alguna cosa sí, i deu estar per algun calaix. Ja sortirà un dia, o no.
Però ara no és això, són pujades i baixades absurdes que et provoquen bones notícies i males notícies que t’afecten massa. Esclar que hi ha d’haver un fons de cosa per allà, ja ho sé, és així, però...
No sé per què explico això. Aquest improvisat crec que l’hauria de llançar a la paperera, però no el llençaré, em conec, no el llençaré. Total, hi ha molts dies que m’invento coses —quan improvises inventes, és inevitables, si no revelaries massa detalls que constantment intentes amagar, i per alguna banda hi ha una fuita que es manifesta d’aquesta manera, amb exageracions, etc.
Doncs avui ha anat així, res del que explico ha sigut veritat, era una manera de distreure’m, he llegit tant sobre les depressions que me les sé de memòria i em penso que sóc capaç de reproduir tota mena de situacions d’aquestes malalties i de fer veure això i allò. Sí que era veritat el que deia dels homes: “aquests homes...!” Fa gràcia, no?
Va, somhi.
dijous, 23 d’abril del 2015
Improvisat 253
El títol de l’improvisat podria ser: El cavaller Peric contra els elements kafkians de la societat moderna que tot ens ho facilitat tant gràcies a internet.
Re, que he portat una màquina avariada al servei tècnic que tenia més a prop de casa —encara sort que n’hi havia uns quants per triar—, i en aquest cas més a prop vol dir a només tres parades de metro, o onze d’autobús, tria tu mateix, al final he agafat l’autobús perquè encara que ja sabia que trigaria més m’he dit “from lost to the river”, que és com ho diuen per allà, ja que havia de perdre temps, doncs almenys que fos miserablement i no estar pendent tota l’estona de quant temps perdia.
I al servei tècnic —al qual m’havien derivat des de la botiga en la qual vaig comprar la màquina, una màquina que vaig comprar encara no fa un any i té dos anys de garantia— m’han confirmat que la màquina estava avariada. I?, que demano. I la senyora, molt atenta: doncs que s’haurà de portar al taller. I?, que torno a demanar. Doncs que si es pot arreglar ho faran en una setmana. I si no es pot arreglar?, que demano. Si no es pot arreglar n’hi donaran una de nova. D’aquí una setmana, que demano? No, les màquines noves triguen tres setmanes.
He somrigut, us ho prometo, ahir vaig fer el propòsit que passés el que passés amb la màquina jo somriuria. He somrigut poc, però he somrigut. I llavors m’han demanat tot de dades, que jo sempre em resisteixo a donar fins a gent coneguda, doncs apa, les has de donar al servei tècnic. Per a què les volen? Perquè les dades valen diners, em dic jo —però no ho manifesto exteriorment. I si no li dono el telèfon?, que demano. Necessitem el telèfon per a la fitxa. Però em trucaran quan estigui?, que demano. No, no li trucarem, vostè ha de mirar com està el seu cas a la nostra pàgina d’internet, amb una clau que li donaré ara. I llavors per a què volen el telèfon, l’adreça, això i allò? Per a la fitxa. Molt bé, deixem-ho córrer, em dono i els ho dic tot. No em demanen la data de naixement, encara sort.
I al final es queden la màquina i em tornen la capsa i em donen un paperet. I així, amb aquest codi, jo entro a internet i puc saber com està la meva màquina, si la podran arreglar, si no, si me’n donaran una de nova, quan, etc? Sí, exacte. Doncs molt bé. Crec que no he deixat de somriure, n’havia fet el propòsit i l’he complert, però no sé si m’ha enxampat un cert deix de sarcasme, en el meu somriure. Almenys ho he provat.
Esgotat, finalment, he arribat al despatx i he pogut posar-me a treballar i, per tant, a descansar d’aquella cosa tan descoratjadora i tan esgotadora. Encara no he provat si l’accés amb el meu codi funciona o no, m’estimo més esperar una setmana, no fos cas que si hi accedeixo abans em diguin que he trencat les regles i em quedi sense màquina i sense garantia i sense res.
És fantàstic com funciona el nou món. Jo recordo que abans, en aquella botiga, compraves una cosa i si se t’espatllava te l’arreglaven i si no no ho sé, potser mala sort, o potser te’n donaven una de nova —ara no recordo que mai m’hagin tornat una màquina nova a canvi d’un trasto espatllat, ni amb garantia ni amb sense, sempre has fet alguna cosa malament que impedeix que et puguin tornar allò, perquè miri, veu, aquí ho diu. Però no et feien agafar el bus turístic i et posaven a donar voltes per Barcelona perquè t’arreglessin la màquina. Se’n cuidaven ells. Això sí, no hi havia internet.
Avui estic carcamal a tope.
A veure si acabo això que feia ara.
Re, que he portat una màquina avariada al servei tècnic que tenia més a prop de casa —encara sort que n’hi havia uns quants per triar—, i en aquest cas més a prop vol dir a només tres parades de metro, o onze d’autobús, tria tu mateix, al final he agafat l’autobús perquè encara que ja sabia que trigaria més m’he dit “from lost to the river”, que és com ho diuen per allà, ja que havia de perdre temps, doncs almenys que fos miserablement i no estar pendent tota l’estona de quant temps perdia.
I al servei tècnic —al qual m’havien derivat des de la botiga en la qual vaig comprar la màquina, una màquina que vaig comprar encara no fa un any i té dos anys de garantia— m’han confirmat que la màquina estava avariada. I?, que demano. I la senyora, molt atenta: doncs que s’haurà de portar al taller. I?, que torno a demanar. Doncs que si es pot arreglar ho faran en una setmana. I si no es pot arreglar?, que demano. Si no es pot arreglar n’hi donaran una de nova. D’aquí una setmana, que demano? No, les màquines noves triguen tres setmanes.
He somrigut, us ho prometo, ahir vaig fer el propòsit que passés el que passés amb la màquina jo somriuria. He somrigut poc, però he somrigut. I llavors m’han demanat tot de dades, que jo sempre em resisteixo a donar fins a gent coneguda, doncs apa, les has de donar al servei tècnic. Per a què les volen? Perquè les dades valen diners, em dic jo —però no ho manifesto exteriorment. I si no li dono el telèfon?, que demano. Necessitem el telèfon per a la fitxa. Però em trucaran quan estigui?, que demano. No, no li trucarem, vostè ha de mirar com està el seu cas a la nostra pàgina d’internet, amb una clau que li donaré ara. I llavors per a què volen el telèfon, l’adreça, això i allò? Per a la fitxa. Molt bé, deixem-ho córrer, em dono i els ho dic tot. No em demanen la data de naixement, encara sort.
I al final es queden la màquina i em tornen la capsa i em donen un paperet. I així, amb aquest codi, jo entro a internet i puc saber com està la meva màquina, si la podran arreglar, si no, si me’n donaran una de nova, quan, etc? Sí, exacte. Doncs molt bé. Crec que no he deixat de somriure, n’havia fet el propòsit i l’he complert, però no sé si m’ha enxampat un cert deix de sarcasme, en el meu somriure. Almenys ho he provat.
Esgotat, finalment, he arribat al despatx i he pogut posar-me a treballar i, per tant, a descansar d’aquella cosa tan descoratjadora i tan esgotadora. Encara no he provat si l’accés amb el meu codi funciona o no, m’estimo més esperar una setmana, no fos cas que si hi accedeixo abans em diguin que he trencat les regles i em quedi sense màquina i sense garantia i sense res.
És fantàstic com funciona el nou món. Jo recordo que abans, en aquella botiga, compraves una cosa i si se t’espatllava te l’arreglaven i si no no ho sé, potser mala sort, o potser te’n donaven una de nova —ara no recordo que mai m’hagin tornat una màquina nova a canvi d’un trasto espatllat, ni amb garantia ni amb sense, sempre has fet alguna cosa malament que impedeix que et puguin tornar allò, perquè miri, veu, aquí ho diu. Però no et feien agafar el bus turístic i et posaven a donar voltes per Barcelona perquè t’arreglessin la màquina. Se’n cuidaven ells. Això sí, no hi havia internet.
Avui estic carcamal a tope.
A veure si acabo això que feia ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)