Hi ha un problema amb els improvisats que és quan obres el word sense saber què dir i el primer tema que et ve al cap, o el titular, dius: no, això no. I llavors et quedes en blanc i has de rumiar altres coses però mentrestant aquella cosa et va donant voltes per dins i no et deixa, i tomba i gira, i no hi ha manera. El que se’n diu una obsessió.
Com lluitar contra les obsessions. Vet aquí el títol d’un llibre d’autoajuda que segur que seria supervendes. Doncs se m’acaba d’acudir. Jo improvisant títols de llibre d’autoajuda sóc un crac. El mal és que els llibres d’autoajuda no solen servir per a res. Parlo de mi. Respecto molt les creences de tothom. A mi no hi ha cap llibre d’autoajuda que m’ajudi, m’ajuden les mans amigues i els somriures i que la gent valori sense dir-t’ho —però això es nota— que has intentat fer això que a tu t’ajuda a algú altre. No sé si es pot fer alguna cosa que a tu no t’ajuda a un altre, quan no saps si a l’altre l’ajuda o no. Vet aquí un dilema difícil. És ben clar que has d’estimar de la manera com l’altre vol ser estimat i no de la manera com tu vols ser estimat, però això és complicat, perquè de vegades l’altre vol ser estimat de la manera com tu ho fas... i vet aquí que ja he començat a escriure un llibre d’autoajuda que a mi no em serviria de res.
De moment que plego. Per aquesta banda, perquè haig d’aconseguir despekhar-me una mica, i escriure llibres d’autoajuda no és la millor manera de despekhar-se, i ja no diguem res llegir-los. Parlo per mi.
Què més. Doncs que arribarà de seguida la calor —gràcies a Déu— i aquest matí pensava com s’ho fan les noies i les dones i els homes que porten cabellera llarga per sobreviure, perquè la cabellera deu ser com portar una manta al cap. És extraordinari. Conec J, que li arriben fins a la cintura i de vegades li dic: però recull-te’ls!, i no, no li agrada, portar-los recollits no li agrada. En parlo aquí perquè em consta que no llegeix això ni sap que existeix. Els porta netíssims, com una patena, no, com una patena no, els cabells no poden estar nets com una patena, hauríem de buscar una altra imatge, a questa no serveix. Si no sabeu què és una patena busqueu-ho al diccionari aquell d’en Salvador Alsius, Hem perdut l’oremus, un diccionari com no n’hi deu haver en gaires idiomes, o en cap.
Ah, sí. M’han enviat fotos precioses d’un paio patètic envoltat de patges reials, a Igualada. Són del 5 de gener, però de vegades els correus van així, sobretot si van massa carregats de megues, com és el cas. Els reis s’afanyen molt per tenir-ho tot a punt el 5 de gener al vespre, però la resta de l’any tot és una mica pengim-penjam. Els entenc, no deu ser fàcil allò, i llavors necessiten descansar almenys tres o quatre mesos seguits, hivernar, vaja. I ara s’han despertat, han vist aquelles cosetes que van quedar pendents i m’han enviat les fotos. No els renyo. De fet,
vist de lluny potser fan més iŀlusió i tot. El paio patètic surt a les fotos amb cara de criatura. Realment aquell dia devia disfrutar, o gaudir, o xalar, o fruir o passar-s’ho bomba. Totes són bones tret de disfrutar, que m’ho subratlla.
I m’he entretingut massa i, encara que no he arribat al temps límit, ja no sé quin altre tema... De vegades n’hi ha prou amb dir això que em ve un altre tema al cap, però no ha estat així ara, només se m’acut que aquest estat que acaba de sortir és un estat après, abans no ho hauria dit mai així, hauria dit sigut, i no sé per què no dic sigut si sigut és perfectament bo. Coses que algú et va dir un dia que era millor una cosa que l’altra i després, mira, t’ha quedat i quan escrius —i fins i tot quan parlo, horreur— se t’escapen.
Però deixem-ho estar, o ser —gracieta—, que gairebé he passat el temps límit.
