Som-hi de cara, tot i que em feia mandra. De vegades fa mandra, esclar, treure’s la son de les orelles. Dels ulls. Em penso que aquest acudit ja l’havia fet. Bé, treure’s la son del damunt literalment. Tens més ganes de deixar-te anar.
Però, i qui fa la feina, aleshores. Qui hi ha a la botiga? Els autònoms tenim això, una botiga. No te’n pots anar. Ni tan sols pots deixar el fill o la cunyada o un veí si te’n vas un moment, perquè aquella feina —posem que ets lampista— moltes vegades només la saps fer tu. Esclar, si és una botiga de roba, potser sí que de tant en tant algú et pot substituir. Però no ho farà com tu. O qualsevol altra botiga. Cadascú té el seu segell de qualitat. O de desastre, perquè hi ha cada botiga que hi vas una vegada i no hi tornes.
Avui he estat a Transsilvània. Al Clínic. A la part de dalt del Clínic, carrer Còrsega, el Regne de Transsilvània hi té muntat un negoci de xuclament de sang. Em penso que també agafen pipins i caques, però avui a mi només m’han agafat sang. Un munt. Tubs i tubs. Per a què la voldran? Ni idea. Jo ja no pregunto. M’estimo més pensar en la sucursal de Transsilvània, hi deu haver una colla de dràcules assedegats.
Per què es van posar de moda fa uns anys els contes aquests, i les peŀlícules de vampirs? Quina gràcia té un vampir? Ja no saben què inventar per cridar l’atenció, l’amor ha d’estar envoltat de sang i de tragèdia perquè cridi l’atenció? El pit i cuixa ja no funciona? Primer descrivíem l’amor humà tal com és, carnal i espiritual alhora, i amb això aconseguíem emocionar. Llavors vam perdre la capacitat d’emocionar amb amor humà i vam haver d’intruduir l’amor més animalitzat, epidèrmic, pur desig i pura satisfacció d’un mateix, satisfacció dels instints, no sé per què dic això si no sé com continuar, estava fent filosofia barata, i a més jo què sé com ho fan l’altra gent... Però això dels vampirs no ho entenc.
Bé, m’han xuclat sang, toquem de peus a terra, això és veritat. Un munt de tubs, n’he comptat nou. Per a què la volen? Ni idea, em penso que ja ho he dit. Ni tan sols sé qui la vol. Jo ara em miro les citacions, hi vaig, faig la cua que toqui –avui gens, un minut–, em deixo fer i torno a la botiga a vendre les meves roses. Això era d’una cançó, d’un musical d’aquests tradicionals, em penso que un de Dickens, devia ser Oliver. Vull dir això de les roses. Who will buy my sweet red roses, me’n recordo com si fos avui i deu fer quaranta anys. Era molt bonica. Llavors. Llavors era molt bonica, però és d’aquelles que et queden gravades només d’haver-les sentit una vegada i de vegades em ve al cap que l’hauria de buscar al Youtube a veure si et cau l’ànima als peus o s’aguanta.
Em va fer gràcia llegir ahir l’E que també deia que havia llegit un llibre un munt de vegades i que “s’aguanta”. És una expressió coneguda? Vull dir, és d’ús comú, aquesta accepció d’aguantar-se? I parlant de llibres que s’aguanten haig de dir el següent, que fa dies que em balla pel cap i que penso, quan estiguis davant el twitter ho piularàs. Doncs de moment ho piulo aquí, que si no no me’n recordaré mai de piular-ho enlloc. I a més jo si escric les coses em queden gravades, de manera que si ho escric així és fàcil que després me’n recordi de piular-ho al twiter. Tot i que quan dic que si ho escric després me’n recordo s’hauria de matisar, perquè últimament no m’enrecordo de gaire cosa, i encara menys del que escric als improvisats. Però en fi. Quina cosa era, aghhh! Ah, sí, m’enrecordo, aquest cop m’enrecordo, o me n’enrecordo o me’n recordo —aquest és el canònic, no me’l subratlla. Cada vegada que veig una botiga d’aquestes de “Compro oro” —cada cop n’hi ha menys, gràcies a Déu— no puc evitar pensar en “Crim i càstig”. No és un acudit i prou, és que em passa, és com si els rètols aquests tinguessin una capacitat d’evocació automàtica.
I no sé què més, ho deixo.
