Sóc home. Vull dir, no dona. Sóc heterosexual. Vull dir, no homo, ni trans, ni bi, ni res. Sóc com els altres homes, si fa no fa. Al servei militar, que ens humiliaven posant-nos a tots conills de tant en tant, no hi havia gaires diferències. N’hi ha, però en fi, si no t’hi fixes... No, no anava per aquí. Anava perquè de vegades em sorprenc amb un “aquests homes...!” quan veig una cosa d’aquestes pròpies de determinats desastres que s’atribueixen als mascles humans. És injust, perquè jo també ho sóc, però em passa això. I suposo que jo també em dec descuidar coses d’aquestes de tant en tant. No són desastres, són punyetes, però tu sempre les veus i molta gent —sector sexe dominant— no les veu i molta altra gent —sector sexe feble— sí que les veu. I m’acaba de passar ara mateix. No, no és la tapa del vàter, és una cosa que he vist al carrer —he sortit cinc minuts a escampar la boira.
D’on em ve aquest “aquests homes...!”? De la meva mare? És veritat que ella ho deia, com moltes dones —generalitzo—, però com és que ara se m’escapa a mi?
Ni idea. Com solem dir per aquí, vés a saber. El cas és que ara m’ha sortit i m’ha fet gràcia. I com que la boira no havia acabat d’escampar-se m’he dit, mira, faràs un improvisat. I ja està fet, perquè no sé què més dir, i llavors no sé si n’hi ha prou.
Hi ha gent que necessita fer compres compulsivament quan estan depres i jo el que necessito és escriure, quan estic depre i quan no estic depre. Més ben dit, quan estàs depre de debò no escrius. Perquè llavors no estàs depre, tens una depressió, que és una altra cosa. I si tens una depressió no escrius ni res. Recordo que fa mil anys el metge m’ho deia: escrigui, escrigui —crec que m’ho deia així, de vostè. O no, impossible, em tractava de tu. Escriu, escriu. I com vol que escrigui —jo sí que el tractava de vostè—...? No, em penso que no li deia res, perquè quan tens una depressió no dius res, només mires i gràcies. Però quan estaves sortint-ne llavors sí que hauria pogut escriure més, però llavors el que feia era llegir, necessitava llegir, distreure’m oblidar-me d’aquell monstre. Posar-se a escriure?. ni parlar-ne i si escrivint t’hi tornaves a ficar? Ara sé que no va així, però llavors m’ho pensava.
No, alguna cosa sí que vaig escriure, alguna cosa sí, i deu estar per algun calaix. Ja sortirà un dia, o no.
Però ara no és això, són pujades i baixades absurdes que et provoquen bones notícies i males notícies que t’afecten massa. Esclar que hi ha d’haver un fons de cosa per allà, ja ho sé, és així, però...
No sé per què explico això. Aquest improvisat crec que l’hauria de llançar a la paperera, però no el llençaré, em conec, no el llençaré. Total, hi ha molts dies que m’invento coses —quan improvises inventes, és inevitables, si no revelaries massa detalls que constantment intentes amagar, i per alguna banda hi ha una fuita que es manifesta d’aquesta manera, amb exageracions, etc.
Doncs avui ha anat així, res del que explico ha sigut veritat, era una manera de distreure’m, he llegit tant sobre les depressions que me les sé de memòria i em penso que sóc capaç de reproduir tota mena de situacions d’aquestes malalties i de fer veure això i allò. Sí que era veritat el que deia dels homes: “aquests homes...!” Fa gràcia, no?
Va, somhi.
