El títol de l’improvisat podria ser: El cavaller Peric contra els elements kafkians de la societat moderna que tot ens ho facilitat tant gràcies a internet.
Re, que he portat una màquina avariada al servei tècnic que tenia més a prop de casa —encara sort que n’hi havia uns quants per triar—, i en aquest cas més a prop vol dir a només tres parades de metro, o onze d’autobús, tria tu mateix, al final he agafat l’autobús perquè encara que ja sabia que trigaria més m’he dit “from lost to the river”, que és com ho diuen per allà, ja que havia de perdre temps, doncs almenys que fos miserablement i no estar pendent tota l’estona de quant temps perdia.
I al servei tècnic —al qual m’havien derivat des de la botiga en la qual vaig comprar la màquina, una màquina que vaig comprar encara no fa un any i té dos anys de garantia— m’han confirmat que la màquina estava avariada. I?, que demano. I la senyora, molt atenta: doncs que s’haurà de portar al taller. I?, que torno a demanar. Doncs que si es pot arreglar ho faran en una setmana. I si no es pot arreglar?, que demano. Si no es pot arreglar n’hi donaran una de nova. D’aquí una setmana, que demano? No, les màquines noves triguen tres setmanes.
He somrigut, us ho prometo, ahir vaig fer el propòsit que passés el que passés amb la màquina jo somriuria. He somrigut poc, però he somrigut. I llavors m’han demanat tot de dades, que jo sempre em resisteixo a donar fins a gent coneguda, doncs apa, les has de donar al servei tècnic. Per a què les volen? Perquè les dades valen diners, em dic jo —però no ho manifesto exteriorment. I si no li dono el telèfon?, que demano. Necessitem el telèfon per a la fitxa. Però em trucaran quan estigui?, que demano. No, no li trucarem, vostè ha de mirar com està el seu cas a la nostra pàgina d’internet, amb una clau que li donaré ara. I llavors per a què volen el telèfon, l’adreça, això i allò? Per a la fitxa. Molt bé, deixem-ho córrer, em dono i els ho dic tot. No em demanen la data de naixement, encara sort.
I al final es queden la màquina i em tornen la capsa i em donen un paperet. I així, amb aquest codi, jo entro a internet i puc saber com està la meva màquina, si la podran arreglar, si no, si me’n donaran una de nova, quan, etc? Sí, exacte. Doncs molt bé. Crec que no he deixat de somriure, n’havia fet el propòsit i l’he complert, però no sé si m’ha enxampat un cert deix de sarcasme, en el meu somriure. Almenys ho he provat.
Esgotat, finalment, he arribat al despatx i he pogut posar-me a treballar i, per tant, a descansar d’aquella cosa tan descoratjadora i tan esgotadora. Encara no he provat si l’accés amb el meu codi funciona o no, m’estimo més esperar una setmana, no fos cas que si hi accedeixo abans em diguin que he trencat les regles i em quedi sense màquina i sense garantia i sense res.
És fantàstic com funciona el nou món. Jo recordo que abans, en aquella botiga, compraves una cosa i si se t’espatllava te l’arreglaven i si no no ho sé, potser mala sort, o potser te’n donaven una de nova —ara no recordo que mai m’hagin tornat una màquina nova a canvi d’un trasto espatllat, ni amb garantia ni amb sense, sempre has fet alguna cosa malament que impedeix que et puguin tornar allò, perquè miri, veu, aquí ho diu. Però no et feien agafar el bus turístic i et posaven a donar voltes per Barcelona perquè t’arreglessin la màquina. Se’n cuidaven ells. Això sí, no hi havia internet.
Avui estic carcamal a tope.
A veure si acabo això que feia ara.
