A improvisar, un altre cop. Escriure això —a improvisar— i pensar en Paco Ibáñez tot d’una: A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar, a galopar...
Ahir vam anar a Sant Feliu de Guíxols —on jo havia anat de petit, amb P & family, algun cap de setmana, que llavors érem molt amics i després que es va casar gairebé només ens hem vist de casualitat— i després a Tossa, per la carretera aquella que fa tants revolts. Gairebé em marejo, anava de copilot. Quan conduïa, ja fa anys, no em marejava mai. Quan em vaig vendre el Polo? Ja fa disset anys!!
I a Tossa una salutació a l’Ava, unes fotos al far —que no penjaré al bloc dins la sèrie de fars perquè aquest ja el tenia, me’l va enviar J— i un arrosset a cal Pini, que en realitat suposo que era el motiu principal del viatge, un dia és un dia, tu.
A mi l’arròs no em va agradar: una cosa intermèdia entre paella i arròs caldós. No ho vaig veure clar. I no sé si estava ja covat, em va fer l’efecte que allò no ho havien fet just per nosaltres. O sigui, congelat.
En canvi sí que em van agradar uns raviolis de gamba i carxofa —quatre raviolis comptats— que vaig prendre abans. M’estic fent sibarita.
I continuo ben adormit, no me’n surto, els dits em ballen errant —les dues accepcions— per les tecles i haig de corregir gairebé cada paraula. És la primera vegada que em passa fent un improvisat. Això vol dir que les drogues avui fan més efecte, o que he dormit poc, o que és dilluns i no sé què, o que vés a saber.
Les drogues, les drogues, sí, tota aquesta química que prenc són drogues, i la combinació és un còctel letal. Em fan estar... no ho sé dir. Però quin remei, ves.
Bé, deixem-ho, ja es veu que no és dia ni d’improvisats ni de re, continuo clapat. Faré un son aquí mateix i, si no, cap a casa i al sofà falta gent.
