Com sempre. I ara, a veure què dic.
Em costa teclejar, perquè a l’índex de la mà dreta l’ungla la tinc encetada i em fa una mica de mal. No sé què em passa a les ungles últimament: se m’enceten, o s’enceta la pell —clivelles petites, que a vegades fan que salti un trosset d’ungla o que s’enceti la pell al voltant.
No sé per què és, això que em passa ara a les ungles... Deu ser el fred. Bé, deixem-ho, quina cosa més desagradable. Perdoneu.
Per compensar-ho: avui estava assegut a l’autobús i de sobte...
Ja estava assegut. La meitat del trajecte el faig, quan pujo, dret i amb el bus atapeït, però a partir del moment que passem per les escoles de monges, les que s’anomenaven “damas negras” perquè eren mig laiques, em sembla, però anaven vestides de negre de dalt a baix, i després d’Escola Pia de Balmes-Travessera —el 27 passa per les zones més... no sé què de Barcelona—, aquella Escola Pia que ja no es feia servir i que s’havia convertit en oficina de reclutament militar durant la guerra del segle passat en la qual ens vam matar els uns als altres —absurdament, perquè al final es va produir el que s’intentava evitar però a més hi havia hagut una guerra terrible pel mig—...
No veig motius suficients, mai, per fer una guerra; si altres la declaren, doncs fer com Gandhi, esperar que deixin de declarar-la i si et maten mala sort; al final d’una guerra sempre hi ha més morts del teu bàndol que si fas com Gandhi. I a més, hi ha hagut una guerra, que les civils són terribles.
Per on anava? A veure...
Ah, deia que anava assegut al darrere, al costat mateix de la porta d’eixida—als meus amics valencians els agrada que els catalans d’aquí diguem eixida i eixir, i llavors jo ho faig de tant en tant—, i de sobte, en una parada, s’ha agafat a la barra davant mateix dels meus ulls, que miraven distrets enlloc, una mà petitona, indubtablement femenina, amb les ungles de color vermell sang, molt ben pintades, resseguint perfectament el contorn de l’ungla de manera uniforme. Ha sigut un flaix, però m’ha semblat preciós i m’ha començat a alegrar el dia, que fins aquell moment —ja fa tres hores— era ben gris, i amb una perspectiva gens plaent, sobretot perquè és dilluns.
Això era per compensar el que he dit abans de les ungles, tan poc agradable, al començament d’aquest improvisat.
Apa, tornem-hi.
